N’Amelis està malalta, N’Amelis, filla del Rei;
la vesiten duucs i ocmtes i tota la reial gent.
Quan sa mare la va veure: -Ma filla, ¿quin mal haveu?
d’aquella beguda que em dàreu, metzinada me n’haveu.
-No digueu un tal, ma fill; si no, vos condemnareu;
cridau el confés, ma filla, i llavó combregareu.
Com estareu combregada, després testament fareu.
-Oh, ma mare, mare mia, no vos agradarà gaire
el testament que faré.
Dels set castells de dins França, ni un vos ne deixaré.
-I a los altres, filla meva, ¿an equi los deixareu?
-Han d’esser per mes criades, perquè m’han servit molt bé.
-La cadena d’or, ma filla, ¿ane qu la deixareu?
-La cadena i la corona, el collar i les braceres,
com totes les joies meves, seran de la Mare de Déu..
A vós, perque sou ma mare, vos deix un dels mantos meus,
perquè quan aneu a missa, de mi vos ne recordeu.
-Ai, filla, la meva filla, ¿no res pus me deixareu?
¿I de les robes broidades, filla meva, què en fareu?
-Les d’or, seran per mortaia, que adornaran lo cos meu
posau-me el vestit de perles i la coixinera d’argent.
-No faceu aital, ma filla, perquè tot se podrirà.
-En ’ver-ho podrit la terra, llavò, mare, ja ho prendreu.
-Ai, filla, filleta meva, ¿això és lo que em deixareu?
-Ai, mare, la meva mare, vos deixaré l’espòs meu;
besau-ló i abraçau-ló, així com fa temps soleu.-
Son pare s’ho escoltava amb un ministre de Déu.
-Ai, filla, filleta meva,
¿què és això que m’heu dit ara? ¿Amb certesa heu sabeu?
-Ai, pare, lo meu bon pare,
després que jo seré morta, en cartes ho trobareu.

M’agrada aplegar garroves
a davall un garrover;
En Tomeu de Son Grau té
es rallar amorós, amb dones.

Es diumenges, per dinar,
porem aguiar burbaies.
Trebais presos amb riaies
són molt més bons de passar.