A Valldemossa es jovent
du sa roba ben posada,
planxada i emmidonada,
però es reol, tal vegada,
s’engronsa sense fer vent.

-Pastoret, ¿d’on véns?
-De la muntanya, de la muntanya.
-Pastoret, ¿d’on véns?
-De la muntanya de veure el temps.
-¿Quin temps fa?
-Plou i neva, plou i neva.
-¿Quin temps fa?
-Plou i neva per allà.
-Fé volar es coloms
tot lo dia, tot lo dia;
Fé volar es coloms
tot lo dia p’es racons.
Fé volar ets aucells,
tot lo dia, tot lo dia.
Fé volar ets aucells,
tot lo dia p’es portells.
¿Quina feina fas
per la muntanya, per la muntanya?
¿Quina feina fas?
-Vine, vine, i la veuràs:
faç volar es coloms
tot lo dia, tot lo dia,
faç volar es coloms
tot lo dia p’es racons.

A quinze anys la joveneta
ja se comença a estirar:
no s’atura de fregar
per fer-se sa cara neta.
An es setze anys, ja se posa
dreta damunt es portal,
ben planxat es davantal,
i a cada galta una rosa.
An els desset, ja se’n va
amb amigues p’es carrer;
sa intenció que ella té:
-Fulano, deu festejar?-
An els devuit, ja s’entorxa
per ses palces a badar,
per veure si encontrarà
fadrins, per fre-los sa torta.
An els denou, ja se’n va
a qualque ball amb sa mare;
no la veuen seure plana,
només sempre pucejar.
An els vint, dóna turment
a son pare i a sa mare:
-Vuit faldetes d’indiana,
travessos de cada vent.-
An els vint-i-un, ja duu
es ram a ca’s teixidor:
-Feis-me uns estufadors
que ho sien de tots colors
p’es fadrins fer enamorar.-
An els vint-i-dos, ja té
cànyom i estufadors
i no té festejadors:
la jove n’està endarrer.
Als vint-i-tres, roda clau;
la jove n’està endarrer.
Als vint-i-tres, roda clau;
la jove perd la fortor:
-Un ofici i un sermó
vos promet, si el m’enviau.
An els vint-i-quatre, va
davant la Mare de Déu:
-Digau quin ha d’essre es meu;
m’oblic a anar-lo a cercar.-
An els vint-i-cinc, ja diu:
-Sa culpa la teniu vós!
M’haguésseu fet botonada,
entrant en es vint-i-dos!