Perduda, l’havem perduda, la carta de navegar.
Nou mesos que anam per aigo, sense mai terra trobar.
-Posem-mos a jugar a cents, la sort ane qui caurà.-
La sort, per esser tan mala, an el patró va tocar.
Desembaina de l’espasa per el seu pilot matar;
desembaina de la seva per el seu cos defensar.
-Mariners, ¿qui serà de voltros qui d’alt l’abre pujarà?
Li daré dos-centes lliures i una nau per navegar,
i una filla que tenc bella per esposa la hi vull dar.-
I va respondre el més jove: -Jo, patró, jo hi vui pujar.
Quan va esser a mitjan arbre, marinar es posa a cantar.
-Marineret, ¿per què cantes, i no has ’cabat de pujar?
-D’aquí just veig cel i aigo i les ones de la mar.-
Com arriba dalt de l’arbre, a suallà se va sentar.
-Si la vista no m’engana, jo veig terra blanquejar,
i veig dues colometes i dos colomins volar,
i dues torres molt altes a la vorera de mar.
Les torres són de la Seu, sense porer-ho dubtar.
També veig una gran dama que a Déu mos va encomanar,
que a la barca de son pare a bon port pugui arribar.-
Mentres deia estes paraules, marineret cau dins la mar,
i el dimoni qui el vetlava molt prest el va anar a temptar:
-Mariner, ¿què es lo que em dónes i jo et trauré de la mar?
-Jo te donaré un vaixell d’or i plata carregat.
-¿Què he de fer jo el teu vaixell d’or i plata carregat?
Lo que vull és la teva ànima al punt que te moriràs.
-La meva ànima és de Déu i el meu cos és de la mar,
però mon cor vull que siga pel Sant Cristo de la Sang.

Si en tot el món no hi havia
altre nom sinó Tomeu
i havia d’esser es meu,
pens que me n’afluxaria.

Si jo em posava a cantar
una cançó acorada,
no hi ha criatura nada,
ni en el món batiada,
que no es posàs a plorar.