A la vorera de l’o, una donzella
hi brodava un mocador i de seda.
Quan fou a mitjan brodar, li falta seda.
Gira els uis devers la mar, veu una vela;
veu venir un bastiment prop de la terra;
veu dedins un mariner qui el governa,
-Mariner, bon mariner, ¿que portau seda?
-¿De quin color la voleu? ¿blanca o vermella?
-Vermelleta la vui jo, que és la més bella.
-Entrau, entrau dins la nau, triareu d’ella.
-Mariner, no hi puc entrar; no tenc moneda.
Mon pare ha llevat les claus de l’arquimesa.
Mariner, no hi puc pujar; quedaré en terra.
-No hi quedeu per les calus no, gentil donzella;
no hi quedeu per les calus, jo prou fii d’ella.-
Com va esser a dins la nau, tria la seda;
mentres la seda triava, hissen la vela.
Mariner, canta qui canta cançons alegres.
Amb el renou de la mar s’adormí ella,
i, com són cent llegos lluny, ja se desperta.
Ella mira el seu entorn i no veu terra.
-Mariner, bon mariner, torna’m a terra,
que les ones de la mar me causen pena.
-Demanau una altra gràcia, però no aquesta;
ara que vos he trobada, heu d’esser meva!
-De tres germanes que som , jo som donzella.
Una porta mantell d’or l’altra de perles,
i jo, tristeta de mi, duc burell negre.
Una és casada amb un Comte i l’altra és Reina,
i jo, tristeta de mi, marinereta.
-Vos no sereu marinera, vós sereu Reina,
que jo som es fii del Rei de l’Anglaterra.
Per vós som vengut aquí, per vós, donzella.

Dues palometes renten dins un riu;
una fa bugada, l’altra fa lleixiu.
El fii del Rei passa, li tira un gall d’or,
li tira pedretes i li fér el cor.
-Roseta, ¿que t’has fet mal? No ploris, ja curaràs!
Els metges de França tots saben curar,
i, si no bastassen, molts d’altres n’hi ha.
Tenen medicines bones per curar.
A l’hort del meu pare, una herbeta hi ha
que es malalts que en mengen tot es mal se’n va.-
Al cap de tres dies, sent tocar de mort.
Na Roseta és morta, és morta d’amor.
-Tancau la finestra i també el balcó,
perque dins la cambra fa oració.
Na Roseta és mortal, ja no es casaran.
Cavallers i patges endolats ’niran.
I an es fii del Rei han d’acompanyar
com a sa promesa duran a enterrar.

Vola, vola, rossinyol, pegaràs llarga volada,
i passaràs per dins mar una i altra vegada.
Diràs a los meus parents que mon pare m’ha casada,
que m’ha casada amb un vell, amb un vell barba gelada.
Set anys ha que estic amb ell i mai l’he mirat de cara,
només un pic per descuit en el replà de l’escala
i li vaig veure un ull tort i l’altre qui li penjava.
Pareixia just un porc que es segó no li agradava.
M’ajoneí an els seus peus i perdó li demanava.
Ell encara em prometé unes faldetes de grana,
un manto de gira-sol vosit ala castellana.
-Calla, calla, Ciciliana, i no parles malament.
Tu ja saps que a ca ton pare caminavesdamunt fems
i aquí damunt ratjoles, una d’or, l’altra d’argent.
-M’estim més estar amb mon pare i caminar damunt fems,
que no estar amb la veiura. Déu mantenga el bon jovent!
-Calla, calla, Ciliana, i no parles malament.
Tu ja saps que a ca ton pare menjares del pa tinent
i auqí el menges de xeixa pastada en ribell d’argent.
M’estim més estar amb mon pare i menjar del pa tinent
que no estar amb la veiura. Déu mantenga el bon jovent!
-Calla, calla, Ciliana, i no parle smalament.
Tu ja saps que a ca ton pare duies es vestit dolent
i aquí el dus de seda brodada d’or i argent.
-M’estim més estar amb mon pare i dur es vestit dolent
que no estra amb la veiura. Déu mantenga el bon jovent!
-Calla, calla, Ciliana, i no parles malament.
Tu ja saps que a ca ton pare ’naves sa missa corrents
i aquí hi vas a carruatge tot guarnit d’or i argent.
-Val més estar a ca mon pare i anar a missa corrents
que no estar amb la veiura. Déu mantenga el bon jovent!