Oh murades de Ciutat,
quina tristor m'heu donada
des que teniu s'estimat
dins aquest corral tancat
i jo visc desconsolada!
Més llàgrimes he plorades
des que me vàreu deixar,
que gotes d'aigo no fa
com comença a brusquejar,
que en cau a portadorades.
Sa mola de Son Terrassa
mal la se’n dugués es vent,
perque sempre m’embarassa
i no puc veure Orient.