Perdudes, les hem perdudes, les cartes del navegar;
anam nou mesos per l’aigo, sense mai terra encontrar.
Acabats los comestibles que dúiem aparellats,
tractàrem de treure busca qual havíem de menjar.
La sort ne va esser tan mala que an es patró va tocar.
Respongué el capità, que si algun n’hi hagués,
guanyaria els seus diners si alt l’arbre volgués pujar.
Respongué el més petit: -Senyor, jo hi pujaria...
-T’entregaré dos-cents duros i barco per navegar.-
Quan va esser enmig de l’arbre, el minyó es posà a plorar.
-¿De què plores, minyonet? ¿de què plores ara ja?
T’entregaré dos-cents duros i barco per navegar.-
Quant va esser d’alt l’arbre mestre, el minyó es posí (sic) a cantar.
-¿Per què cantes, minyonet? ¿per què cantes ara ja?
-Si la vista no m’engana, la terra veig blanquejar
i una torre molt alta i dos colomins volar.
També veig dues senyores amb un rosari en sa mà.-
Mentres deia estes paraules, el minyó caigué dins la mar.
El dimoni, tan superbo, enseguida lo temptà.
-Marineret, ¿què me dones, jo te trauria de l’aigo?
-T’entregaré la nau meva carregada d’or i plata.
-Jo no vui la vostra nau, ni vui or, ni tampoc plata.
Lo que vui en morir-tè… m’entregaràs la teva ànima.
-L’anima l’entreg a Déu, el cos a la mar salada,
i la resta que se queda a la Verge sobirana.
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Temes diversos
Llucmajor
Assonant
180
IV
Aquí hi ha més glosadors
que roters i conradors
no habiten dins Santa Ponça.
I, si em trobau mal de tòrcer,
que responguen es millors.
Arrere torn caminant,
sa darrera serà aquesta.
Quina aigordent tan xalesta!
¿Que serà com s’altre vespre,
que l’endemà vaig fer festa
sense sebre de quin sant?
Un meló de mare morta
ja no té es gust natural.
Al•lota, tu dus més mal
que aquella boira mortal
que puja de s’Arenal
i s’escola per dins l’Horta.