Perduda, l’haurem perduda la carta de navegar.
Nou mesos d’anar per aigo sense mai terra encontrar.
I, abans de los nou mesos, acabaren el menjar.
Hagueren de treure busca a qual ’vien de matar.
El capità de la banca busca curta va estirar.
Mariners treuen l’espasa per matar el capità.
Capità tragué la seva per sa vida defensar.
-Fadrins, ¿qual és de vosaltres qui alt l’arbre vulgui pujar?
Jo li daré dotze lliures i la nau seva serà,
i una filla que tenc bella la hi daria per casar.
En va sortir un de molt jove: -Jo dalt l’arbre vui pujar.-
Mentres que a l’arbre pujava, el jove es posa a plorar.
-¿De què plores tu, bon jove, de què plores ara ja?
-Es que he afinada una torre i dos colomins volar
i llavò una senyora amb un rosari amb ses mans.
Posem-mos així com ella i Déu mos assitirà.
La torreta és de la Seu, això jo ho veig ben clar.
La dama és la vostra flla ambe qui m’he de casar.—
Mentres deia eixes paraules, la corda se va amollar.
El jovenet no s’aguanta i de l’arbre cau dins mar.
Allà mateix el dimoni tot d’una el va anar a temptar.
-Jo te donaré or i plata i tu me treus de la mar.
Jo te donaré or i plata i una nau per navegar.
-Jo no vui ni or ni plata ni cap nau per navegar;
només vui que, quan te muires, tot ànima m’has d’entregar.
-Ni ara ni quan me muira la meva ànima tendràs.
L’ànima s’entrega a Déu i el meu cos és de la mar,
i la resta que me queda anirà allà on Déu voldrà.
I, pel camí que ets vengut, si vols, te’n poràs tornar.