Perduda, l’han ben perduda la carta del navegant.
Nou mesos corren per l’aigo, sense mai terra trobar.
Com caigueren los nou mesos, parlaren de sorteiar.
Mos posam a jugar al cero, la sort ’nirà com ’nirà.
La dissort va esser tan mala que al més petit va trobar;
però abans de que el matassen, sa vista volgué escampar.
Com arriben a mitjan arbre, el jove es posa a plorar.
-Oh, jovenet, ¿per què plores? ¿com així tant de plorar?
-Perque just veig cel i aigo i les ones de la mar.
-Puja, puja, dalt de l’arbre; més amunt has de pujar.-
Fins damunt de l’arbre mestre el jove no s’atura.
I, com és al cap d’amunt, ell comença a cantar.
-Oh, jovenet, ¿per què cantes?¿com així tant de cantar?
-Si la vista no m’és flaca, jo veig terra negrejar.
Veig les terres de Mallorca a l’altra banda de mar.
Veig també una senyora amb un mocador en sa mà.
Ella plora pel seu pare que ha nou mesos va per mar.
No plorarà quan li diguen que amb ella m’he de casar.
Jo la veig ajoneiada amb sos uis girats a mar.
Anem-hi de cap a ella, que més no puc esperar!-
Mentres deia les paraules, el jovenet cau dins mar.
El dimoni s’hi presenta, d’aquest modo li parlà:
-¿Qué me dónes jovenet, i te trauré de dins mar?
-Te daré la meva nau, or i plata i brillants.
-Jo no estic per or ni plata ni per naus ni per brillants,
emperò vui la teva ànima el dia que et moriràs.
-L’ànima s’entrega a Déu i el cos s’entrega a la mar,
i si quedàs altra cosa, ets hereus comandaran!
Més informació
Recopilador
Rafel Ginard
Referència bibliogràfica
Cançoner Popular de Mallorca
Via d'incorporació
Transcripció edició
Classificació
Temes diversos
Poble
Selva
Rima
Assonant
Núm de glosa
179
Volum
IV
Altres cançons relacionades
A Ciutat éreu ahir,
bona amor, i no us vaig veure;
ja poreu pensar i creure
de pena si en vaig tenir.
Es fum se’n va i no torna.
Així te n’anasses tu!
No t’enyorarà ningú,
perque ets homo de mala ombra.
Un cavaller enamorat
amb una fia d’un comte.
El dimoni fou tan promete
que los féu caure en pecat.
La jove es contraié (sic) encinta
i amb el cavaller fugí.
La fortuna els perseguí,
segons la història com pinta.
A dins un bosc molt espès,
deixà en terra la senyora:
-Morireu per malfactora,
per haver a Déu ofès.-
A baix del cavall la tira
i el punyal li va aficar:
-Envant no poreu passar;
aquí acabareu la vida!-
Quan Déu del cel dispongué
que la jove tornà en si,
sens carrera ni camí
a un lloc comparegué
A un lloc comparegué
de unes cases molt pobres;
li cambiaren ses robes,
de criada servigué.
Quan va esser arribada s’hora
i la jove deslliurà,
entre l’amo i sa madona
el duien a batiar.
Quan Déu del cel dispongué,
també la Verge Maria,
a casa d’un cavaller
la varen cercar per dida.
Un dia, amb gran alegria
a passeig varen anar;
a un lloc varen arribar
on el cavaller vivia.
De secret lo va cridar
esta jove malanada,
a una part molt retirada
que ella es pogués desmostrar:
-¿Recordau, bon cavaller,
quan me deixàreu per morta?
Ara veig que m’hi emporta;
bales tenc, vos ne daré!-
A baix del cavall lo tira;
un punyal li va aficar:
-Envant no poreu passar;
aquí acabareu la vida!-
Se’n torna, fortuna hermosa
que la jove va tenir:
se’n va anar a un monestir
i es tancà relligiosa.
Tradicionari de Mallorca
