N’hi ha que pesquen sense ham;
jo pesc amb dos, i fitora!
¿No vos és seguit, senyora,
tenir amor i patir fam?
Es es poble de Mataró,
un matrimoni vivia
qui d’hasienda tenia
cinc duros per cada dia
i estaven de lo millor.
Però, en cinc anys d’unió,
no tengueren fii ni fia.
Visqueren desconcordats
una llarga temporada:
s’homo sa dona atupava
perque no li dava infants.
Ella va invocar el Senyor
i promesa li fé un dia
que un duro repartiria,
entre els pobres de la vila,
si Déu del cel los envia
un ninet o una nina,
el fruit de bendició.
S’any que va tenir davant,
tengué una nina a guardar
que era, sense ponderar,
guapa com un diamant.
Com ella tengué quatre anys,
la posarem a costura
de lletra i brotadura
perque se instruïgués.
Com ella tengué dotze nays,
instruïda ja hi estava
i no resl’embarassava,
tot brodat sabia fer.
Ells tenien un criat
de molt bona parleria
qui acompanyava sa fia,
cada dia an es col•legi.
I, de tant d’anar plegats,
sa fia i es octxer
aolegaren un gros bé
que pareixien casats.
Son pare els hi va trobar
dins un lloc molt retirat,
’seguts costat per costat.
Un mal pensamnet formà
i es cap los va fer acalar.
El sendemà dematí,
tot d’una que s’aixecà,
es cotxer va fer cridar:
-Oh, cotxer els diners comptava,
tot travessat de dolor,
demanant an el senyor
com era que l’engegava.
-Som honrat, ja ho sap, senyor!
-Jo no t’engec per dolent
ni tampoc per polissó,
però perdria s’honor
de voler un cotxer per gendre.
I llavò veig clarament
que aqueixa fia que tenc
de tú està enamorada,
i si no et veu, tal vegada
perdrà s’enamorament.
.Ja sé que vostè no em vol
perqu esom de casa pobra;
a la vista està sa prova.-
Diu es cotxer i pren es vol.
Es cotxer, tot enfadat,
surt defora i pega un crit:
-Adiós, ramell florit,
que ton pare m’ha engegat.
Si és que me tens voluntat,
de tu esper algun escrit.
-Una carta t’escriuré
de sang de ses meves venes,
i així tu veuràs, mon bé,
si m’enamor de deveres!-
Son pare, com la sentí,
li pegà una galtada.
Li diu: -Calla, malcriada!
Dins la cambre et tancaré,
i així te veuràs privada
de sortir an es carrer;
i llavò no t’obriré,
llibertat no te daré
fisn que seràs bencriada!-
Cada jorn una vegada,
es senyor per sa criada
li enviava es menjar,
però ella es renegà
vegent que havia d’estar
del seu amor departada.
Son pare n’hi anava
amb cartes de bona fe:
-Jo vénc per amollar-tè
si vols esser ben criada.-
I ella respon aviada
amb un caràcter atrevit:
-Si vós volguésseu, mon pare,
es cotxer per mon marit!
Mon pare, em poreu pegar,
perque em sou superior,
però, en tenir ocasió,
si puc, vos he de matar;
i mumare cobrarà
sa mateixa racció.-
Matà son pare i sa mare
i d’es cor en va fer un torrat
i en va dar a s’enamorat
i ell va dir qu eno en volia.
-Si me feis sa picardia,
de mi sereu sepultat.
En el jardín de León, detrás de una leonera,
se pasean dos hermanas: Blancafor y Filomena.
Por allí pasó el Rey turco y se enamoró de ellas.
Se casó con blancaflor, que Filomena es pequeña.
Siete meses de casados, el Rey turco fue a la guerra.
No se va a la guerra, no; se va a casa de su suegra.
Su suegra lo recibió igual que fuese una Reina.
-Bien venido seas, turco, -Bien hallada seas, suegra.
-Hablando de la salud. mi hija, ¿cómo se encuentra?
-Tu hija se encuentra bien, y vengo de parte de ella,
de parte de Blancaflor a buscar a Filomena.
-Esto sí que no lo haré, porque es doncella y pequeña.
-Yo la trataré muy bien como cosa mía y vuestra.
-Si tal palabra me cumples, te puedes marchar con ella.-
A las cuatro de la tarde, Filomena ya se entrega
con el vestidito blanco y zapatitos de seda.
Ya la monta en el caballo, ya se marchan a su tierra.
Se van juntitos los dos el Rey turco y Filomena.
A la mitad del camino, el demonio ya los tenta:
el cuñado le decía palabras para ofenderla.
-Demonio de cuñadito, el demonio ya te tienta.
-O me tienta o no me tienta, o me deja de tentar;
ahora tengo ocasión, no la dejaré escapar!-
Ya la baja del caballo, la pone entre peña y peña:
-Yo te sacaré los ojos y te cortare la lengua.-
Allí le sacó los ojos, también le cortó la lengua.
La dejó en medio del bosque deshonradita y sin lengua.
Por allí pasó un pastor que San Juan Bautista era.
Le pidió papel y tinta pa que una carta escribiera.
-Yo tengo papel y pluma, pero tinta no me queda.
-La tinta la pondré yo de la sangre de mis venas.-
-Toma, pastor, esta carta; toma, pastor, esta nueva;
la darás a Blancaflor de parte de Filomena,
deshonradita en el bosque y sin ojos y sin lengua.-
Cuando el Turco llegó a casa, a su esposa triste encuentra:
-Vamos, Turco, a cenar que tengo una rica cena.
-Jesús! ¡qué carne tan dulce! ¡Jesús! ¡qué carne tan buena!
-Más dulces son los suspiros de mi hermana Filomena,
deshonradita en el bosque y sin ojos y sin lengua!
-¿Quién te ha traído esta carta? ¿Quién te ha traído esta nueva?
-Hay angelitos al cielo y pastores en la tierra.
Madres, las que tengáis hijas, casadlas en vuestra tierra.
Ya sabéis lo que ha pasado a mi hermana Filomena,
deshonradita en el bosque y sin ojos y sin lengua.-
Se pegó tres puñaladas en medio del corazón:
-Esta va por Blancaflor, esta va por Filomena
y esta por el chiquillo que tú llevas en tu seno.