Jesús! Si N’Aina-Maria
se casava enguany, Bernat,
a tu et seria forçat
cercar una companyia,
perque Déu desitjaria
que tots prenguéssem estat,
i així s’hauria acabat
d’es jovent sa gelosia.

Rossinyol de primavera, tu que vas cantant, cantant,
ja diràs a mon aimada que l’esper amb un gros plant.
Les meves llàgrimes cremen, cremen d’un temor molt gran.
Déu no ho vulga que en fos causa un amor i un engan,
que és lo que dóna més pena per un cor enamorat.
Per això és que tant plora, llàgrima viva el meu cor.
Déu no la vulga, vida mia, que endevín per lo que plor!
Rossinyol de primavera, tornaràs cantat, cantant,
ja diràs si mon aimada se recorda de mon plant.

Oh, fadrins i jovençans,
vos faré tocar amb ses mans
embusteries.
Véne de mares i fies
a cada instant.
Les menen davant davant,
ben entonades,
i esperen a barretades
el pobre Aleix,
per carregar-li aquell feix
qui l’embarassa.
I usen d’aquella traça
perque t’hi cases.
I així enganen ets ases
i los bavais.
Luavò vénen los trebais
de cada dia.
Sa mare n’hi diu: -Ma fia,
tan mal casada!
Compon aquesta bugada
sense caldera-.
I ell qui se desespera
amb so mal any.
Se pensava tot sol-any
esser de noces.
Bones són aquestes coses
per los fadrins,
i endemés si duen grins
en casar-sè.
Sols no miren si convé
o no, la cosa.
Sa mare, no obstant, disposa
fins que l’hi tenen.
Tot lo dia van i vénen
com a llebrers.
Les prometen grans diners
per son adot.
I ell qui és groc, s’aubercoc,
qui tot s’ho creu.
Tot li ret en brins de paia
i endemés, si ella és blaia,
d’es cap li fuig:
-Mumare, quin gros enuig
que m’han donat!
Tot quant tenia m’ha jugat
a la tendera.
I això vos heu de beure
com si fos llet
i tot l’any duré aquest plet
i questions
i amb dos mil confessions
ho fan estar
i cerquen embarcar-ló
i qu eno torn.
Fadrins, si us heu de casar
amb alguna joveneta,
a Sant Domingo heu d’anar
a veure ella si és xueta.