El qui de vós s’enamora,
trob que té bon pensament,
perque vós, enmig de cent,
seríeu coneixedora.

Jo “Jaume” no anomenava,
com si Jaume no hi hagués,
perque la gent no digués:
-Jesús, que està d’enjaumada!

Com entr a dins Gena, sent un combregar;
me n’hi vaig darrera i sabré on va.
-Me llev es capell i candela en mà,
casa de Cecília se va encaminar.
-Bona nit, ma sogra, ¿m’hi deixau entrar?
¿Qué és a ma nuvia que han de combregar?
-Sí que ho és, Riera, que molt mala està.-
Entra dins la cambra: -Cecília, ¿com va?
-Per anit, Riera, malament me va.-
Se gira darrere, se posa a plorar.
-No ploris, Riera, ¿per què has de plorar?
Jo tenc tres germanes, bé poràs triar
i amb una d’elles te poràs casar.
-No vaig de germanes ni tampoc germans;
sols amb tu, Cecília, jo me puc casar.
-Aquí tens, Riera, lo que em vares dar:
l’anell i racades i també el collar,
més que amb tu, Cecília, jo me vui casar!-
Cercaren confés, se va confessar;
no feia mitja hora quan ja va expiar.
Va caure En Riera i esmortit està.
An el cementeri la varen portar,
la deixen en terra i ell la va abraçar.
De pedres i terra la varen tapar.
-Ai, Déu meu, Cecília, jo no em vui casar!
Aquella corona que et vaig regalar,
a damunt la tomba jo la’t vui posar.