Na Margalideta
de ca’s Petacó
me farà un favor
com bé li vendrà.
Ella, ¿de què va?
Cerca enamorat,
o jove o granat,
que la devertesca.
Ella és una bresca
de mel ensucrada.
Ella diu a sa mare,
si per gendre em vol.
No té gens de son,
vespres ni matins,
emperò de grins
de segur que en sent.
Ella just té esment,
si a missa va,
si pel cas veurà
passar cap fadrí;
ell no me vol a mi,
la bella estufada,
i no és afectada
d’olor de carbó!
Jo li tenc amor
perquè n’és molt bella.
És un poc morena,
però no hi fa res.
Enomorats, tres,
ben segur los té.
Amb un carreter
ella hi té trempat
i amb un soldat
que molt l’encativa:
-Tu pots, Margalida,
dar-me llibertat.
Departat de tu,
me som enyorat!
Els amics me diuen:
-Mateuet, ¿què tens?
Tu no cantes gens
ni tens alegria!
En Na Margalida
tens es pensaments!-
Ja se’n van los dos
a regar es fesols.
-Mateu, si no em vols,
jo ho diré a mumare
que compr sa mortaia,
que la’m vui posar.
I així, los dos
’cabarem de penar!
Rafel Ginard
Cançoner Popular de Mallorca
Transcripció edició
Amoroses
Sineu
Assonant
8
IV
Val més anar a jornalar,
patir fred i guanyar ferro,
que haver de passejar es cerro
p’es portal i murmurar.
A mitjanit t’obriré,
i botes per sa finestra.
Llorenç, però, ves alerta:
no diguis què véns a fer.
-Bona nit, rosa encarnada; a sopar i colgar dejorn,
que he d’anar a la caçada; fins demà a vespre no torn.
Si te toquen a la porta, no t’aixequis a obrir.-
La dama sopa i se colga com el seu espòs li ha dit;
i com ve que està colgada, a la porta sent toquiu.
-Qui és que toca en aquesta hora, que ja és hora de dormir?
-Senyora, soy don Francisco que la vénc a divertir.
-Ahora bajan los criados, ahora bajarán a abrir.
-Jo no vui a tus criados; només que te vui a ti.
-Que se vaya, don Francisco, que la noche és per dormir.
-Si no baja, señorita, me trobarà muerto aquí.-
Davalla en gonella blanca, sabates xoquí xoquí.
Mentres obri a don Francisco, li va apagar el candelí.
-Vaia, vaia, don Francisco! No m’ho havia de fer així,
sinó estar content i alegre, tot el temps que estarà amb mi.
-Content no hi puc estra massa, que em persegueix l’esgotzí.
-No tenga ‘ansi’, don Francisco, que ningú ho sabrà de mi.
Vénga, vénga, don Francisco, i anem-mos-ne a dormir.-
En el replà de l’escala, don Fancisco fa un sospir.
-Francisco, ¿per qui sospires? –No suspiro para ti.
Ahora estaba pensando ton marit si ens deu sentir.
-Don Francisco, no te siente; n’és cent llegos lluny d’aquí.
Mal els cans el mossegassen i pels uis pics d’escorpí!
-No hablarás pus palabras; mira que te mato aquí.
-Pero abamns de que me mates, tres paraules deixa’m dir
“Fadrines, viudes, casades, poreu prendre llum de mi.
Com estigueu totes soles, no vos heu d’aixecar a obrir.
Pensant parlar amb don Francisco, vaig parlar amb mon marit.
Si no li fosdat entrada, no me veuria a morir!”
Ja se destira d’es sabre; tres vegades la ferí.
Com li pegà la tercera, a los seus peus va morir.