Na Margalideta
de ca’s Petacó
m’ha de fer un favor
quan bé li caurà.
¿Sabeu de què va?
D’un enamorat
tendre o granat
que la devertesca.
N’és com una bresca
de mel ben parada.
Ja li diu sa mare
que per gendre em vol.
Ella no té son,
vespres ni matins.
Rossinyols i grins
és segur que en sent.
Ella no té esment
quan a missa va,
només si veurà
passar un fadrí;
i no em vol a mi,
la gran estufada,
perque no li agrada
s’olor de carbó.
Jo li tenc amor
per casar-me amb ella.
Si és un poc morena,
això no fa res!
D’enamorats, tres
és segur que en té.
Amb un traginer
ella hi té trempat
i llavò un soldat
que bé l’encativa.
Li diu: -Margalida,
dóna’m llibertat.
que, aquesta setmana,
me som enyorat!-
Es germans me diuen:
-Oh, Mateu, ¿què tens,
que no cantes gens
ni tens alegria?
-Amb Na Margalida
tenc es pensaments!-
Com se’n van los dos
a regar fesols:
-Mateu, si no em vols,
ho diré a mumare
que em compr sa mortaia,
que la’m vui ruar.
Perquè així los dos
‘cabem de penar!