Sa meva guiterra piula
més que aquest guiterró teu.
Ses al•lotes de Sineu
tenen coses que fan riure.

Es pas d’es dos guerrers.
Tots dos estan gelosos
qui no poren més.
En venir la fi,
ninguns s’hi casaran.
La jove nom Damiana.
És cert que la coneixeu
i vista moltes vegades.
Ella dóna unes uiades
de gat xemení.
Si fa penar un fadrí,
no me n’espant.
Tots dos s’atropellen tant
per esser-hi primer!
I el qui arriba darrer
passa fortuna.
Ell diu: -Ja festejaré
quan s’altre se’n serà anat.-
El jove, quan ha buidat,
a sa finestra se’n va.
Comença a tirar
maquets i maquets,
i la jove fent orbets
par que no ho senta.
E jove impertinent
mai se cansa de tirar.
Ella diu: -Mai se’n ’nirà;
convé que hi vaia!-
I surt fent una riaia:
-Bon vespre, estimat garrit!
Molt tard ets vengut anit,
que hi trobes guerrer.
Ell és arribat
primer...-
Si la jove volia,
no n’hi hauria...
Que és de mal, tenir guerrer
amb sa seva enamorada!
I, si ella n’és trempada,
m’hi fa vista de mostel.
Ell tot carregat de pèl,
embalsamat,
diu: -Sa jove, si us agrad,
esposem-mós!
-Oh, estimat, què heu dit vós?
Ja m’heu ginyada!
Assistau la diada
i fugirem.-
Aquest trob jo burro ferm,
cap alt, baix de la finestra,
d’es dematí fins es vespre.
Ara vos he dat l’exemple;
forçat serà
haver-vos-ho d’explicar,
qu eja sou a’s cap d’allà
i no dic més.
N’hem esqueixat es papers
i me spa greu.
Diré que, per compte meu,
vós ja sou morta,
i ho dic per darrera volta:
-Mal bé es facen ses amors
que teníem jo i vós!-
Vós voleu guanyar l’infren
amb aquestes coses.
I per si no en teniu noves,
sabreu com és.
¿No us havia dit, ningú
que aquests homos solen dur
armes vedades?
I ses primeres vegades
que tiren d’elles,
no deixeu tocar gonelles
a ningun mascle,
o si no tendreu sa tasca
de fer es paper
i acalar ets uis p’es carrer,
en esser-hí.
Això és parlar en mallorquí
i no en foraster.

Val més esser ca, que dona,
si no fos per s’esperit:
a dita d’es seu marit,
mai ha feta cosa bona.