No mudaré, estimat meu,
que ets altres me fan agrura;
si he de tenir ventura,
l’esper de la mà de Déu.

Com entr a dins Gena, sent un combregar;
me n’hi vaig darrera i sabré on va.
-Me llev es capell i candela en mà,
casa de Cecília se va encaminar.
-Bona nit, ma sogra, ¿m’hi deixau entrar?
¿Qué és a ma nuvia que han de combregar?
-Sí que ho és, Riera, que molt mala està.-
Entra dins la cambra: -Cecília, ¿com va?
-Per anit, Riera, malament me va.-
Se gira darrere, se posa a plorar.
-No ploris, Riera, ¿per què has de plorar?
Jo tenc tres germanes, bé poràs triar
i amb una d’elles te poràs casar.
-No vaig de germanes ni tampoc germans;
sols amb tu, Cecília, jo me puc casar.
-Aquí tens, Riera, lo que em vares dar:
l’anell i racades i també el collar,
més que amb tu, Cecília, jo me vui casar!-
Cercaren confés, se va confessar;
no feia mitja hora quan ja va expiar.
Va caure En Riera i esmortit està.
An el cementeri la varen portar,
la deixen en terra i ell la va abraçar.
De pedres i terra la varen tapar.
-Ai, Déu meu, Cecília, jo no em vui casar!
Aquella corona que et vaig regalar,
a damunt la tomba jo la’t vui posar.

No trobeu d’admirar, hermosa,
si me som enamorat,
perque molt m’he passejat
p’es pobles i dins Ciutat,
però jamai he trobat
un cos tan agraciat
ni llengo tan amorosa.