Un homo, en esser casat,
ja no l’alegren guiterres,
sinó unes bones terres
que li facin un bon blat.

¿Com pot ser, ramell de flors,
‘xugar-me ets uis de plorar,
si amb sos meus peus vaig anar
a acompanyar a enterrar
s’alegria d’es meu cos?

Muntanyes i comellars,
escoltau un jurament:
promet que, el qui va matar
el meu pare, morirà
entre ses mans d’un valent.