Mon pare m’envia
que em deixeu sa metria;
mon pare ha de metre,
i, en haver metut,
la vos tornaria.
La pala d’enfornar.

Més informació
Classificació

Endevinalles

Poble

Sóller

Altres cançons relacionades

-De día como de noche, de noche como de día,
me cautivaron los moros cuando diez años tenía.-
La Reina, cuando la vió, estas palabras decía:
-Si el Rey estuviera aquí, de ella se enamoraría!-
La mandó a lavar la ropa en las aguas cristalinas.
Por allí pasó un señor, señor que a caballo iba.
-Quiere beber mi caballo de esta agua cristalinas.
Buenos días tenga, mora, -Buenos días tenga usía.
No soy morita, señor; soy de la España nacida.
Me cautivaron los moros cuando diez años tenía.
-¿Qué vienes conmigo al monte, aquí, en mi caballería?
-Y la honra, caballero, ¿en dónde la dejaría?
-En la punta de mi espada, en donde llevo la mía.
-Y la ropa, caballero, ¿en dónde la dejaría?
-La llevarías conmigo junto a mi caballería.
La más rota y la más sucia en la mar la tiraría.
La de seda y la de hilo en nuestro caballo iría.-
Cuando llegaron al pueblo, moreta se sonreía.
-¿Qué tiene usted, mora bella? ¿Qué tiene usted, mora linda?
-¿De qué te ríes, moreta? ¿de qué te ríes? – decía.-
¿Se ríe de mi caballo o ríe de quien lo guía?
-No río de su caballo ni tampoco del que guía.
¿Sabes de qué río yo? De ver a la patría mía.-
Cuando pasaron los bosques, ella a llorar se ponía.
-¿De qué lloras, mora bella? ¿De qué lloras, mora linda?
-Lloro porque con mis padres por estos bosques venía
con mi hermanito Ernesto, feliz en su compañía.
-Dímelo, ¿quién son tus padres? –Mi padre, don Juan de Olivas,
y un hermanito que tengo se llama José María.
-Virgen sagrada bendita! Virgen sagrada! –dedía-
Pensando robar una mora, he robado una hermana mía!
Ábreme las puertas, madre, balcones y galerías,
que os traigo a vuestra hija, la que tenéis por perdida.
-Si eso fuera verdad, un regalito te haría.
Si me la traes honrada, la corona te pondría.
-Honradita vengo, madre, como el día que nací.
Sólo un besito me ha dado mi hermanito que está aquí.

Un dia anant a passeig
la vaig trobar;
promete li vaig demanar
si festejava.
I ella em dissimulaba
no sé per què.
¿Voleu creure si dic ver
que no sabia
ambe quin sant les havia
ni amb qui tractava?
Sa conversa que li dava,
vet-la-t’aquí.
A la fi se descobrí:
de can Bascós!
I vaig estar tot gojós
quan ho vaig sebre.
Basta tenga es nom d’hereva,
i ella Blanca.
Fins a sa darrera branca
enamorat,
ja no m’haguessen tapat
amb set flassades!
De vengudes i anades
en vaig passar,
i a ca seva vaig anar
honradament,
i vaig veure un pretendent
que ella tenia.
I llavò ja no hi havia
més que adorar,
sinó que era En Damià
de ca N’Ozonas.
A la fi moguérem bromes
d’es cap d’un any,
i venguérem a parlar
sobre soldats,
i vaig quedar baraiat
amb tot ca seva,
i la privaren a ella
de rallar amb jo.
No et pensis que per això
li das es si;
mos tornàrem avenir
altra vegada.
-A mi sempre em tens guanyada,
en voler tu.
-No et pensis que per ningú
jo et deixaré.-
I ella va dir, també,
que confiàs.
-Si et cases amb En Damià,
¿què pots tenir?
Es posar-te es dematí
cànyom davant!
Aquí duràs parfalans
i cordoncillo;
sapis que portaràs brillo,
en esser-hí.
Com passaràs per aquí,
tan adornada,
pareixeràs qualque dama
de cavaller!-
Tant de sermó li va fer,
que la ginyà,
i a la fi s’hi casà,
amb don Josep Planes.

¿Tu que no havies segat
escarada a Son Perera?
No hi ha racó ni vorera
que no estiga sembrat.
L’amo s’havia empenyat
de sembrar es rotlo de s’era,
i sa madona, grossera,
que ho hauria comportat.

Mallorca Oral - tradicionari-de-mallorca

Tradicionari de Mallorca

Mallorca Oral - arxiu-oral-de-mallorca

Arxiu Oral de Mallorca