Jo no som rica ni guapa;
d’això no en puc bravejar;
però, si vui festejar,
d’enamorats en tenc quatre.

Vós sou teia i teniu teia
i teniu es front teiós,
i de teia sortiu vós.
Déu vos mantenga sa teia!

A la ciutat de Nàpols, hi ha una presó,
la vida mia;
hi ha una presó,
la vida mia, la vida amor!
Hi ha vint-i-nou presos qui canten la cançó,
la vida mia; etc.
La dama està en finestra qui escolta la cançó,
la vida mia; etc.
La dama està en finestra qui escolta la cançó.
Els presos se’n temeren; ja no cantaren, no.
-¿Per què no cantau, presos? ¿per què no cantau, no?
-¿Com cantarem, senyora, i estam dins la presó,
sense menjar ni beure més que una volta al jorn,
sens veure sol ni lluna just per un finestró?
La dama condolida va acudir a son senyor:
-Pare, lo meu bon pare, jo ov sdeman un do.
-Ma fia Margalida, ¿quin do voleu que us don?
-No vos deman València ni tampoc Aragó,
ni tampoc Barcelona, ciutat de gran valor.
Jo vos deman, mon pare, les claus de l apresó.
-Ma fia Margalida, això no ho faré, no!
-Dels presos que allà canten, digau, ¿què en fareu vós?
-Demà serà dissabte, los penjaran a tots.
-Pare, lo meu bon pare, no me mateu l’aimador!
-Ma fia Margalida, ¿quin és vostro aimador?
-El de la roba blava, qui té el cabell tan ros!
-Ma fia Margalida, serà el primer de tots!
-Pare, lo meu bon pare, a mi penjau-me i tot!
A cada cap de forca, posau ramells de flors,
perquè la gent qui passi ne senta bona olor.
Digau un parenostro per l’ànima dels dos,
amb una avemaria per mi i per l’aimador!