A la ciutat de Nàpols, hi ha una presó,
la vida mia;
hi ha una presó,
la vida mia, la vida amor!
Hi ha vint-i-nou presos qui canten la cançó,
la vida mia; etc.
La dama està en finestra qui escolta la cançó,
la vida mia; etc.
La dama està en finestra qui escolta la cançó.
Els presos se’n temeren; ja no cantaren, no.
-¿Per què no cantau, presos? ¿per què no cantau, no?
-¿Com cantarem, senyora, i estam dins la presó,
sense menjar ni beure més que una volta al jorn,
sens veure sol ni lluna just per un finestró?
La dama condolida va acudir a son senyor:
-Pare, lo meu bon pare, jo ov sdeman un do.
-Ma fia Margalida, ¿quin do voleu que us don?
-No vos deman València ni tampoc Aragó,
ni tampoc Barcelona, ciutat de gran valor.
Jo vos deman, mon pare, les claus de l apresó.
-Ma fia Margalida, això no ho faré, no!
-Dels presos que allà canten, digau, ¿què en fareu vós?
-Demà serà dissabte, los penjaran a tots.
-Pare, lo meu bon pare, no me mateu l’aimador!
-Ma fia Margalida, ¿quin és vostro aimador?
-El de la roba blava, qui té el cabell tan ros!
-Ma fia Margalida, serà el primer de tots!
-Pare, lo meu bon pare, a mi penjau-me i tot!
A cada cap de forca, posau ramells de flors,
perquè la gent qui passi ne senta bona olor.
Digau un parenostro per l’ànima dels dos,
amb una avemaria per mi i per l’aimador!

-Per sa polla vénc,
si la’m voleu dar,
perque es meu gallet
comença a crestar.
Canta tot lo dia
com un rossinyol.
Per no estar tot sol,
cerca companyia.
Es gall he perdut
¿l’hauríeu trobat?
Si pel cas el vèieu,
ell és escoat,
i és assenyalat
de dos mil maneres,
i du mostatxeres
i un floc encarnat.
Sa gallina externa
se menja es egó.
La gent de la casa
qui li diu:- -Xo, xó!

¿Com heu de posar regit,
mon pare, i es pa no basta?
Amb infants de cada casta
i es que tendrà sa madrastra,
vos faran perdre es sentit.