A vint-i quatre de juny,
férem Pasco i devuit festes.
Es favars treien bon brui
i anaven victoriosos.
Fadrins qui anaven gojosos
i ben entonats;
i parlaven d’estimats
elles amb elles.
Mentres tresquen ses capelles,
com fan els passos,
miraven es bergantassos
d’ui de través.
Lo que les castiga més,
mirar com entren.
N’hi havia més de trenta
assentats en es pleguet.
Es diumenges fan rotlet
en es sermó,
que el pare predicador
prediqui a l’aire;
tateix no l’escolten gaire,
casi casi gens.
-¿Què tal? ¿Com va? ¿Com ho tens?
-I tu, ¿que l’esperes?-
Quant ho són bambes, grosseres!
Quan se pensen dur el món,
és el món que les du a elles!
I el dimoniot qui caça
amb uns filats,
tristràs, tristràs,
com qui fer gambes.

Amb es dit gros i es d’enmig
se fa un anell
que enganxa es pestell;
i just mancarà
sa sang de llumeta
molt molt calenteta,
i per a Tots-Sants
farem sa bufeta.
Fer bunyols de forat i coure’ls dins oli bullent.

Al•lotes, filau, filau,
que se camia vos riu,
i, si no l’apedaçau,
no us arribarà a s’estiu.