La vida de l’homo n’és
com el sol qui no s’atura,
volta el món i pren s’altura,
conforme Déu te permès.
Tant aquell qui minyó n’ès,
com el qui es mor de veiura,
en esser a la sepultura,
de lo viscut no en té res:
només que es mal que ha comès,
qui per entrar al cel l’atura.
A deuanys comença a fer planta
i a cobrar coneixement.
Vull que visca fins a cent
i de bé no en viu coranta;
perque, en esser an es vuitanta,
tot és dolor i turment.
De quina manera canta!
A quinze anys, comença a anar
darrere es devertiments
i sosl no discorre gens
lo que hauria de pensar.
Com si pogués aplanar
el món amb lo seu poder!
Creu que sempre així ha d’esser
i que mai ha d’acabar.
A vint anys, sol més obrir
els uis de l’enteniment,
però, fa tant de valent
com si mai ’gués de morir.
-Tonto, no spas reflexir
que la vida és un moment!-
I no té coneixement
de lo que li pot pervenir.
a vint-i-cinc, més feroç
que un tigre o un lleó,
ja no té subjecció
a los seus superiors.
Ai, Senyor, que d’errors
comet aquell malanat!
Com un cavall desbocat
se’n va a la mort furiós.
A trenta anys, sol reposar
o prendre altre estament;
però, quan un és dolent,
ja no fa petjada bona,
donant martiri a sa dona
o vivint molt malament.
A coranta nays, sol estar
abraçat a l’interés,
darrere aplegar diners
i deixar bona heretat,
i fins a l’eternitat
’fegeix branques an es feix;
però, a l’últim, tanmateix,
se queda d’ell tot turbat.
A coranta-cinc, li ve
una grave enfermetat,
i tot quant ell ha avançat
és pel metge i pel barber.
Vet-aquí, un, lo que en té,
d’esser tan interessat.
No hi ha millor heretta
que es posar l’ànima bé.
A cinquanta nays, diu: -Senyor,
Vós sou que m’heu conservat,
encara que sia estat
del món un gran pecador.
Dau-me un vertader dolor
d’haver-nos agraviat!
A seixanta anys, j ano fia
l’homo de la seva edat,
quan veu que l’eternidat
s’acosta de cada dia.
El millor medi seria
posar-se en un bon estat,
perque, si mor en pecat,
farà a Luzbel companyia.
A setanta anys, ja sol fer
moltíssims càlculs de cap,
perque té por i no sap
si aquell any serà es darrer.
A vuitanta anys, l’alegria
de l’homo acabada està,
perque un vi no pot anar
an es llocs a on solia;
i si té cap fii o fia,
frissen de dur-lo a enterrar,
perque a ca-seva ja fa
més nosa que companyia.
I, si arriba an es noranta,
ja el trobareu arrufat
dins sa cuina retirat,
abrigat amb una manta,
i de fred està gelat
des d’es cap fins a sa planta.
Si es fiis li donen menjar,
molta volta, és de mal grat.
Però si arriba a cent anys,
lo que de molt pocs se veu,
an el món ja fa sa creu,
convençut dels desenganys.
Encara que amb claus i panys
tenga tancats es diners,
quedaran pels hereters,
i, tal volta, pels estranys!