Tothom pot ser glosador
per poc que s’hi entretenguen:
amb quatre mots que s’avenguen,
vet aquí una cançó.

Jo estava a l’esclavitud
i molta pena passava;
lo que més consol em dava
era un clavell que olorava
que vós havíeu tengut.

-Mestre Frau, tengueu bon dia;
¿de què anau tan infundat?
-Es mossos qui m’han deixat,
i tot sol no puc fer via!
-Mestre Frau, oh mestre Frau,
¿no em faríeu gabions
per tenir ets aucellons,
que no surtin p’es corral?-
Sa dona era en es sermó
i amb devoció l’escoltava,
i es copeo li robava
sa xuia amb so morrió.
Y dale que te crió,
cadireta, cadireta,
cadireta, cadiró!
Es dissabte de Nadal,
de l’any mil nou-cents catorze,
entre les deu i les onze,
repossava Mestre Frau
d’un poc de brou de mongetes
i sopes d’un roegó.
Dale que te crió,
cadireta, cadireta,
cadireta, cadiró!