La nau teniu en el port
carregada de forment,
per tots serà bona sort
usar amb vós lliberalment

Més informació
Classificació

Naus

Poble

Artà

Altres cançons relacionades

Dia devuit vaig anar
a veure’t, rosa polida;
tenies salut complida
com de tu em vaig departar.
I cinc dies més enllà,
es mal ja t’hagué rendida.
I aquí sa meva vida
se comença a trastornar.
En el dia vint-i-tres
vaig tornar altra vegada
a veure’t, prenda estimada;
per estar incomodada,
jo vaig passar sa vetlaad
sense porer-te dir res.
I deia; “No sé com és
que una creu de tant de pes
damunt jo s’és carregada!
Del dia vint-i-tres parl,
tan llamentable per mi…
Vaig començar a descobrir
principi d’un mal camí:
ves com poria tenir
bones festes de Nadal!
No ho mirava per tan mal
que es meu tresor principal
tan prest hagués de finir.
En el dia vint-i-quatre,
ja se comença a agravar:
si Déu no hi alçà la mà,
sa medicina se’n va;
no hi val res s’or ni sa plata.
Déu mos cria i Déu mos mata!
Sis anys per ella vaig batre
i no vaig coir es gra;
però me puc apreciar
que no la’m pren cap pirata.
A vint-i-cinc, esperava
que sa malura tombàs
i que Déu li ajudàs
i amb so seu poderòs braç
detengués i aturàs
es mal cop qui amenaçava.
Per la mort no hi ha cap trava
ni paret qui l’embaràs,
i m’ha pres de dins es jaç
sa prenda que més amava
En el dia vint-i-sis,
sa pena me consumia;
deia de nit i de dia:
-Si la jove se moria,
tota la vida seria,
en el món un infeliç.-
I prompte va esser precís
dispondre i fer obra pia.
Jesús meu, lo que voldria
que, en la vostra copanyia,
visqués en el paradís!
A vint-i-set, més envant,
la vida se conservava,
i jo trastornat estava,
ple de llanto i espant,
i, ajoneiat, plorant,
cent vegades cada instant
an el cel la comanava
En el dia vint-i-vuit,
tampoc no campà millor;
oh tresor de gran valor,
jo, traspassat de dolor,
bé puc exclamar amb raó
que el món per mi és quedat buit.
En Déu no hi ha cap descuit,
i qui d’Ell vol anar fuit,
navega sense timó.
Dia vint-i-nou va entrar
la mort en el món estesa,
i a Son Estorell fé presa
d’una jove de bellesa.
Per mi tot serà pobresa,
que no tenc altra riquesa
en el món per apreciar.
Sa pena que em va deixar,
per porer-la declarar,
no hi ha enteniment humà
ni ciènci’ ni llestesa.
La mort a Son Estorell
entrà amb domini anti.
Matà la jove Judit,
i Salomó i David,
i ningú li ha resistit,
ni murada ni castell.
A mi em pegà un bon pastell!
No m’ha llevada sa pell,
emperò m’ha destruït.
Madona, vós sou sa mare;
de plorar teniu raó,
i jo, En Toni Rosseió,
li tenia més amor
que si hagués estat son pare,
i per això patesc ara,
ausent de sa seva cara,
tan cruelíssim dolor.
Oh dolça Verge Maria,
consol de los pecadors!
Que sentiment i dolors,
com vosto Fii preciós,
clavat en la creu, moria!
Jo, una jove que tenia,
en la vostra companyia,
visca eternament amb Vós!
Convé que donem passada
a ses coses que Déu fa.
Sabem que no pot errar;
tot ho té en la seva mà,
i, com vol, mos pot llevar
sa vida que mos ha dada.
Magdalena, prenda amada,
ja ets morta i enterrada,
i encara et vui adorar.
Si poria dispensar,
per fer-te resuscitar,
no faria cas de dar
la mitat de sa meva vida.
I Vós, Bondat infinida,
en el cel l’heu acollida
perque Vós l’heu redimida:
ja sabeu lo que us costà!
Vuitanta-cinc anys d’edat,
qui ha compost aquest plegó.
De nom li diuen Maria
i de llinatge Sansó,
i de mal nom és Redona.
No té cap possessió.

-Carinel•lo, Carinel•lo, Carinel•lo, amante mío,
si te tuviera una noche tres horas a mi albedrío!
-Como soy vuestro criado, señora, os burláis conmigo.
-No me burlo, Carinel•lo, que de veras te lo digo.
-¿Y a qué hora, gran señora, cumpliréis lo prometido?
-Entre la una y las dos, que mi padre está dormido.-
Entre la una y las dos, Carinel•lo se fue al sitio.
Daba vueltas al palacio y otras tantas al castillo,
con alpargatas de seda, cosa que nunca se ha visto.
-¿Quién es que ronda mi cuarto? ¿quién es que ronda el castillo?
¿Quién es que me ronda a mí? ¿cuál será el atrevido?
-Señora, soy Carinel•lo que vengo a lo prometido.-
Entra al cuarto de la Infanta y la encuentra sin vestido.
Lo ha cogido de la mano y en la cama lo ha metido.
Se pusieron a jugar como mujer y marido.
Cansaditos de jugar, se quedaron adormidos.

Se despertó el Sultán dos horas al sol nacido.
-¿A dónde está Carinel•lo? ¿dónde está, que no lo he visto?-
Unos, que no está en la casa; otros, que no lo han visto.
Entra al cuarto de la Infanta y los encontró dormidos.
-Si mato a Carinel•lo, yo lo crié desde niño,
y si mato a la Infanta mi reino está perdido.
Les pondré la espada en medio, les servirá de testigo.-
Cuando despertó la Infanta, tres horas el sol salido:
-Levántate, Carinel•lo, levántate, amante mío,
que la espada de mi padre en medio los dos ha dormido.-
Se levantó Carinel•lo muy blanco y descolorido
y se fue por el jardín a coger flores y lirios.
-¿A dónde vas, Carinel•lo, tan blanco y descolorido?
-Vengo de por el jardín de coger flores y lirios.
La fragancia de la rosa el color se me ha comido.
-Anda, vete, embusterón, que con la Infanta has dormido.
-Máteme usted, gran Señor, si delito he cometido.
-No te mato, Carinel•lo, yo te crié desde niño.
De aquí en adelante te llamarás yerno mío.
Aquí pondremos un cuarto para mujer y marido.
-Juramento tengo hecho a la Virgen de la Estrella
que la que ha sido mi dama de no casarme con ella.
-Hacer burla de palacio, eso sería torpeza!
Que maten a Carinel•lo, que le corten la cabeza!

Un temps tenia s’amor
devers sa Volta Piquera,
i ara n’he tornat arrere
p’es Pla de s’Abeurador.

Mallorca Oral - tradicionari-de-mallorca

Tradicionari de Mallorca

Mallorca Oral - arxiu-oral-de-mallorca

Arxiu Oral de Mallorca