Una matinada fresca, ul-la-là, , quina fresca hi feia!
Me’n vaig voler anar a caçar, ul-là-là, quina freca hi fa!
I no vaig trobar cap caça, per jo porer-li tirar,
més que una sola pastora dins el cor de l’auzinar.
La vaig trobar dormideta i no em va veure arribar.
Vaig coir un brot de viola i an el pit l’hi vaig posar.
Amb l’oloreta que feia, la pastora es despertà.
-¿Què buscau aquí bon jove, que em veniu a despertar?
-La vostra amor, pastoreta , si la’m volíeu donar.
-Demanau-la an els meus pares, o si no, an el meu germà,.
o també a la tia monja, o al meu onclo capellà
Que, si ells la vos donaven, per ben donada estarà.
¿Voleu-me dir, pastoreta, de qui és el bestiar?
-Les auveietes són meves, els bouets del meu germà,
les esquelles del meu pare, si jo vui, les me darà.

Es dia que te n’anares,
pena no vaig demostrar,
però es meu cor va quedar
tot rodat de punyalades.

De Santanyí vaig partir
amb una fosca resolta,
i p’es camí em varen dir:
-Andreu, Na Roseta és morta!-
No sé si ho feren a posta
per donar-me més tristor:
un me deia que era morta,
s’altre que estava millor.
Ho volia sebre cert
i vaig anar a ca sa tia:
-Tia, ¿com va Na Roseta?
-Na Roseta es vol morir!-
Amb la guiterra hi anava
per veure si l’alegraria,
però, com més i més anava,
encara més s’entristia
perque la mort s’hi acostava.
Crida son pare i sa mare:
-Deixau-me besar sa mà,
que és sa darrera vegada
que vos torn incomodar.-
Mentres les paraules deia,
el senyor doctor va entrar
i tan prest va preguntar
a sa malalta, què feia.
Ella diu: -Senyor doctor,
malament me sou campada;
tota sa dematinada
no em som trobada millor.-
Respongué el senyor doctor:
-Tens orde de confessar.
Prepara’t per combregar
i rep bé Nostro Senyor.-
Vaig agafar un mocador
i me vaig posar a plorar
vegent que sa meva amor
s’havia de confessar.
-Que són de grosses ses penes
que mos sol enviar Déu!-
I aquell germanet seu
casi feia plorar pedres,
i jo que me feia estelles
que esquerdaven lo cor meu!
Quan vaig venir de tocar,
que la vaig trobar mudada,
li vaig dir: -Rosa encarnada,
jo et vui dar una besada,
que és sa darrera vegada
que té poré contemplar!-
Com la treien de ca seva,
sa mare la va besar:
-Adiós, fieta meva,
aqueixa hermosura teva
pols i cendra ha de tornar!
Aqueis cabeis tan hermosos,
que no gosava mirar,
han d’arrivar a rossegar
per dins terra d’es fossar
com animals verinosos!-
La se’n duien a enterrar
i es germans feien es tro,
i vuit dies va durar
que només feien plorar
amb gran pena en el seu cor.
Quatre eren que duien llum
i quatre que la portaven,
i, entre ells, n’hi havia un
que es seus uis no s’eixugaven.
Tres, de quatre, eren guerrers
i se donaren sa mà
quan la duien a enterrar.
El qui feia més plorar
era En Pau de Son Reinés:
-Xau-me passar, cavallers,
que defora vui anar.
Jo no puc veure enterrar
dins sa terra d’es fossar
sa prenda que jo estim més!-
Quan foren dins el Roser,
qui es vas varen obrir,
a un amic meu vaig dir:
-Enterrau-me a jo primer!-
I si no és per s’amic meu
que em va agafar per un braç,
m’hi tirava, dins es vas.
Ell va dir: -Homo, ¿què fas?
Tateix no la tornaràs!
Més val comanar-la a Déu
o fer-li dir una missa
que és un benefici gran.
Jo no dic que t’ho deman,
però pe ventura en frissa.
Terè! Comana-la a Déu
i gira’t cap a l’altar,
veuràs la Mare de Déu
que se morí un Fill seu;
se’n va haver d’aconhortar.
¿I per tu conhort no hi ha
per assaciar el cor teu?