Es frare vei de Sa Costa
es ca de bou ha amollat.
¿Sabeu a on s’és posat?
A damunt s’esquena nostra.

Quan me tenies ginyada,
haguesses atropellat!
Però ara ja he mudat;
no me vui casar per ara.

Va començar de valent.
Festejant, ballant boleros,
entre amics i companyeros,
va perdre es coneixement.
Tristosament va parar
a esser un desgraciat.
Va arribar a anar despuiat,
sense beure ni menjar.
Sa dona, qui béns tenia,
terra, cases i doblers,
i recorria es carrers
així com millor podia,
dos infantons que tenia
fins i tot va abandonar
i un altre homo va cercar.
Mirau quina dolentia!
Dos mil euros en paper
va trobar aquell jovenet
i ell, qui era tan pobret,
va arribar a esser cavaller.
Un dia sent encantar
aquella possessió:
-Seixanta auveies hi ha,
de porcells n’hi ha cent dos
a dins aquell bosc tirats,
i ara que estan amollats,
podrem anar a comptar-lós.-
També la possessió
tenia un gran olivar
i garriga per caçar,
ell que era tan caçador!
Conís i llebres hi havia:
prompte ho va fer vedar
per porer-hi anar a caçar
com p’es cap li passaria.
Al cap de temps hi va anar
el senyor amb sa companyia.
Hi passaren tot lo dia
i caçaren l’endemà.
Per dins el bosc escondit,
caçava lo cavaller;
per sort va trobar es porquer
baix d’una auzina adormit.
El cavaller el va cridar:
-¿Per què no teniu cuidado?
Lo que vós feis és de vago:
la nit és per descansar.
Si jo vos hi torn trobar,
d’aquí sereu engegat.
¿Mai vos deu haver faltat,
al cap del mes, es cobrar?
Lo mateix poreu guanyar
que guanyau amb so senyor.
Fer bonda és sa qüestió,
i no vos podreu queixar.
-Lo meu senyor cavaller,
que tenga compassió:
tenc mal de ventre major
pensant en lo que vaig fer.
-¿Què és lo que vàreu fer?
¿què és lo que vos passà?
-Dos infants vaig engendrar
i els vaig tirar an es carrer.
-¿Vós vàreu abandonar
a los vostros infantons?
-Per falta de roegons:
no else poria dar pa.
-D’aquí ja poreu partir;
jo no vui gent tan tudada!
Que sa sang que heu engendrada
l’heu tirada, voleu dir!
-Que m’escolt, senyor, un momnet;
que escolt ses meves raons:
vaig tirar els dos infantons
pel meu poc coneixement.
-¿Qué n’eren de poca edat,
quan vós los vàreu tirar?
-Ara, un vint anys pot comptar;
s’altre, setze assegurats.
Sa dona qui me guià
també n’era malpensada:
d’altri estava enamorada
i a mi em va despreciar.
-¿Vós que hi voldríeu estar,
en la seva companyia?
-Senyoret, això voldria,
sols que em pogués fer es dinar!
-Idò, demà dematí,
vós l’anireu a cercar
i la m’heu d’acompanyar
dirigida cap aquí.
¿Qué sabeu per on està?
-Ara habita per Maria;
se passeja nit i dia,
de casa en casa, a captar.
-¿Qué és viva porem comptar?
-Senyoret, així ho voldria.
M’ho digué així, s’altre dia,
un homo qui la topà.
-Idò, demà, ja ho sabeu:
que l’heu d’anar a cercar
i, si la poreu trobar,
voltros dos plegats vendreu.
-Senyoret, així ho faré;
demà l’aniré a cercar:
“T’ha enviada a demanar,
per veure’t un cavaller”. –
El sendemà dematí
ell parteix cap a Maria
i l’encontrà que venia
amb un altre pelegrí.
Tot d’una la saludà:
-Com te va, esposa mia?-
I ella s’empegueïa
d’ahaver-li de contestar.
I llavò el se mirà
i al cap darrer li va dir:
-Homo meu apreciat,
jo vaig cercant caridat
per porer-me sostenir.
-Jo, per què vénc, t’ho vui dir:
El meu senyor cavaller
m’ha dit que te vol conèixer.
No és tan poc el seu merèixer
que no pugues venir amb mi.
-Si vols, hi porem anar
prompte estic determinada;
vendré amb tu, altra vegada,
que m’ets venguda a cercar,
i ara me veig obligada
el teu senyor visitar.-
De cap a cal cavaller
se’n varen anar los dos;
lo primer, va entrar es porquer
i llavò entraren los dos.
I com varen arribar:
-¿Qué hi ha el senyor cavaller?
Jo vénc de part d’es porquer
que el voldria visitar.-
El cavaller va botar:
-¿Que importa alguna cosa?
-Aquí està la meva esposa;
damunt ella pot manar.-
El senyor li demanà:
-¿I què vos anomenau?
-Jo som Catalina Frau,
per lo que em voldrà manar.
-¿Per què vàreu ’bandonar
los dos petits infantons?
-Per falta de roegons;
no else poria dar pa.
Que m’escolt, senyor, un momnet,
que escolt ses meves raons:
vaig tirar els dos infantons
pel meu poc coneixement.
-¿Quin temps tenien, digau,
quan los vàreu ’bandonar?
-Un, deu anys porem comptar;
s’altre, dotze assegurats.
-Anomenau es major;
¿quin nom li vàreu posar?
-Li deien, an es major,
Juanet Creusat i Frau.-
Los se va mirar a sa cara
amb so mocador banyat:
-Som el fii abandonat
de vós, mon pare i mumare!-
Sa mareta llagrimant
i son pare ajonoiat:
-Oh, fii meu apreciat,
no vui que m’apleguis mans!
-Jo vos vui encobeir,
i podreu beure i menjar,
i també recompensar
de lo que vàreu patir.-
Criats, anau a matar
el bou que tenc més hirmós,
que tenc los superiors
que me varen engendrar
i los heu de respectar,
ara i sempre, en trobar-lós.-
-Pares, si teniu infants,
no les heu d’abandonar.
Al carrer los vaig tirar
per falta de roegons:
an els meus dos infantons
no les poria dar pa.-
Sa mare anava a captar
i son pare de porquer,
i es seu fii de cavaller,
per lo bé que se portà.