Un dia em vaig devertir
en mirar el cel.
Se vestí color de gel
i sortiren ses estrelles
i també ses meravelles
amb un gran nas.
No em pensava que tenguessen
tan bona pinyota.
Com aquella muntanyota
de Calicant.
Vaig posar un peu enrere
i un envant,
i el me vaig mirar bé,
i va esser un seguer
qui deu homos hi guardaven beies.
Se tapaven ses oreies
amb un llençol
per por de qualque bereiol
que no else picàs.
Arrufaren es nas
per ses voreres.
N’aplegaren set calderes
de brescam net, fora brut.
No hem de parlar d’es cerut
ni tampoc de s’aigo amb mel.
Va sortir Mestre Rafel
amb sos reganyols de fust.

Oh, Verge de Lluc Senyora!
Vós sou qui m’heu d’assistir.
S’estimat me vol fugir.
Déu li do cames per córrer!

En es llevant surten dies
i en es ponent llibertat.
Tu ja saps que t’he engegat,
però encara m’aprecies.