Molta de gent no sabia
es Garbellet com està.
Quan se pensen acabar,
llavors surt qualque replà
qui és més gran que l’abadia.

A la ciutat de Nàpols, hi ha una presó,
la vida mia,
hi ha una presó, la vida mia, la vida amor!
Hi ha vint-i-nou presos que canten la cançó.
La dona està en finestra que escolta la cançó.
Los presos se’n temeren, ja no cantaren, no.
-¿Per què no cantau, presos? ¿per què no cantau, no?
-¿Com cantarem, senyora, estant dins la presó
sense menjar ni beure sinó una volta al jorn?
-Mon pare, lo meu pare, jo vos deman un do.
-Ma filla Margalida, ¿quin do vols que jo et do?
-Mon pare, lo meu pare, les claus de la presó.
-Ma filla Margalida, això no ho faré, no.
-Dels presos que allà canten, digau: ¿què en fareu vós?
-Demà serà dissabte, los penjaré a tots.
-Ai, pare, lo meu pare, no pengeu l’aimador.
-Ai, filla Margalida, ¿quin és ton animador?
-El de la roba blava, que té el cabei tan ros!
-Ai, filla Margalida, serà el primer de tots.
-Ai, pare, lo meu pare, a mi penjau-me i tot!
A cada part de la forca, posau-hi un ram de flors,
perquè la gent que passa senta la bona olor
i diga un parenostro per l’ànima de tots.

A damunt es Pou Blanquer
hi faré una farola
per fer-hi sa torniola
diumenge i dia feiner.
I llavò hi faré fer
una capella postissa
a fi que pugui dir missa
algun sacerdot, si ve.
I llavò hi faré fer
un parral per sa vorera,
enmig una enredadera,
cad pam un claveller.
S’estiu m’hi passejaré
com un primer general.
Com veuran tant de cabal
diran: -Qui ho ’via de creure!-
I això serà més de veure
que s’històri’ natural.