Jo m’aixec dematinet, dematinet, punta d’auba;
pos la sella an el cavall i la pistola a la banda.
Ja me’n vaig a passejar per una cota solana;
vaig encontrar un amic, un amic de confiança.
-Amic meu, ¿no me diríeu per qui toquen les campanes?
-Amic meu, jo us ho diré: per la vostra enamorada.
-Senyor, ¿com pot esser això? Fa un quart que l’he deixada!-
Gir el cavall en redó, de cap a l’enamorada.
Quan entr en el seu carrer, veig la porta mig tancada;
el baül forrat de dol, la casa que tristejava.
Me’n puig per l’escala amunt, com si hagués estat de casa.
Quan vaig esser al replà, la vaig veure esmortaiada,
cosida i enflocada, a nivell de soterrar.
M’agenoi a los seus peus, perdó li vaig demanar.
M’ha pegada l’enyorança.
Partesc com un ca llebrer. S’és morta l’enamorada,
ai de mi, com ho faré! El meu cor amb tal maganya
d’aquell dia romangué, que, antes d’esser enterrada,
jo també, me moriré. És morta l’enamorada,
jo a s’enterro no hi ’niré;
portau-me an el fossar, enterrau-me a mi també.
Amor desgraciat
Llucmajor
Assonant
Closques d’ou no en veuen massa
en es fogons d’es trossers:
coes d’ais, ja n’hi ha més
i cotnes de carabassa.
No siguis cruel
i digue’m que sí,
i un àngel del cel
seràs tu per mi.
De Son Odre a S’Estorell
jo no hi planyia es camí
per veure aquell xerafí
que valia més per mi
que es terme de Marratxí,
que Son Coc i Son Verí,
Son Sales de Marratxí,
Barcelona i es Castell.
Si fos estat coronell
o comandant de vaixell,
sa sang i sa meva pell
tenia per donar-lí.