-Jo tenc uns modos de viure
que tu mai t’ho pensaràs.
Si em deixaves sa clau baix,
saps que me faries riere!
-Sa clau baix no et puc deixar,
perque mumare no hi és.
Lo que puc fer per tu és
deixar-te es corral empès,
i, si vols, poràs entrar.
-P’es corral, no hi puc entrar,
per amor d’es galliner,
perque es gall esqueinarà
i sa gallina també.
-Encara que es gall esquein
i sa gallina que crid,
vine, devers mitjanit;
festejarem un petit;
saps com mon pare dorm ferm!-
El jovenet hi anava,
p’es corral, a poc a poc.
La troba devora es foc,
a la jove, qui plorava.
-Vida mia, ¿de què plores?
¿que tan mal servidor tens?
-Lo meu bé, no ploraré,
però si que te diré:
lo que em demanes no és hora.
Tu em demanes unes coses
que no són convenients;
dónes què rallar a la gent
i a mi en perill me poses.
De bronzo són ses campanes,
los coures i los morters;
jo m’estimaria més
que el Bon Jesús me’n dugués
que fer lo que tu em demanes!
-No tengues por, tu, d’això,
que tal cosa no farem,
com ja mos publicarem
en tenir un vestit bo… -
Com el jove hagué lograt
son intent que ell desitjava,
ell se demostrà picat
de la jove malanada;
féu una altra enamorada,
com si res mai fos passat.
La jove li fou forçat
haver d’anar a ca’s Rector:
-Això i això, Missenyor,
amb tal jove m’ha passat.
Que l’envii a demanar
i li don un repissó.
-Ja vendreu demà a tal hora,
i serà aquí el malfactor:
veurem si deis ver o no,
o si rallau tota sola!
-El Senyor Rector m’envia:
m’ha dit que hi ’vies d’anar,
i no m’ha dit què volia
ni tampoc què t’ha de dar.-
El jove se representa,
l’endemà, a ca’s Rector:
-¿Què te de nou, Missenyor?
-Prompte estic per a dir-hó;
puja aquí dalt m’aposento.
Ahir, a la tarda, pujà
una jove, em va parèixer,
i, si és ver lo que em contà.
jo crec que la deu conèixer.
-Senyor Rector, això no és ver,
lo que ella li ha perposat.
Jo n’estic determinat
d’anar-me’n a fer soldat
o, si l’encuantr, matar-lè!
-No parlis de matar nuingú;
si no, te’n penideràs, (sic)
que ses menaces que fas,
no te servesquen per tu!
Ara que n’has fet es mal,
te’n voldries decantar!
¿Qué no saps que cada qual
que passa per un hostal
i menja, l’ha de pagar?
O, si no, endeudat bse’n va
fins que s’ha posat cabal.
-Jo estic a la davantera
per ballar segons es so.
Senyor, tant he pecat jo
com vostè, que sols no hi era!
-No siguis inoportú;
Déu te decant sa quimera;
com tu saps que jo no hi era,
ja hi devies esser tu!
Ara serà ben segur
que t’hauràs de casar amb ella.
Si l’enquantr pes carreró,
no la deixaré passar;
sols no porà combregar
ni rebere s’extremunció!
-Tira’m una ascabussada,
o, si no, fé-la’m tirar:
morint de la teva mà,
jo ja estic aconhortada!-
La primera ascabussada,
la va ferir en es braç
I va dir: -Sebastiana,
de mi te recordaràs!-
La segona ascabussada,
lo minyonet va plorar.
Li va dir: -Calla, fii meu,
que ton pare ens vol matar,
i no mos vol perdonar!
Castigat sigui de Déu!
-’Nem, Sebastiana, anem,
que jo no vos vui matar.
Si tenc un bocí de pa,
tots plegats el menjarem!.

Vós teniu unes colors
tan vermeies i encarnades!
No crec que Déu n’haja dades
ni tampoc principiades
de tan hermoses com vós.

Si l’hi has de dir, digues-le-hi,
a s’escolana petita:
quina cosa significa
un brotet de pampalei.