¿Per què no em deies “ves-te’n”,
si t’havia de fer nosa?
Així ho fan, cara de rosa,
ses dones que tenen seny.
El dia que em vaig casar,
molt dejorn me vaig colguir.
Sa novia me va dir
que anàs amb ella a vetlar.
I, com se’n vengué a colgar,
prompte vaig botar d’es llit,
i li vaig dir: -Bona nit!
Jo me’n vaig a festejar!-
Ella me va dir:- ¿A on vas?
¿No te fa, sa companyia?
Jo te puc donar alegria,
en el món, tant com viuràs.-
S’estimada me digué:
-Lo que és estat, siga estat;
un homo, en esser casat,
a dins ca seva està bé.-
No sé si Déu m’escoltà
o l’àngel qui ho va oir:
morí abans de’s sol sortir
i se va fer enterrar.
Quan jo vaig obrir sa porta,
hi va haver un berfgantell:
-Homo, abaixa’t es capell;
dus dol de sa dona morta!-
Vaig deixar es capell en terra;
no el poria abaixar més.
Si me trobàs amb diners,
cercaria una guiterra
per ballar amb Na Miquela
que està a s’Hort d’es Codonyers.
Molts me deien que ploràs
i jo tenia alegria:
-Tirau, tirau, facem via,
i la durem an es vas,
i allà t’hi podriràs
i no daràs mala vida!
A sa muntanya hi ha pins
i mates i carritxeres
i a sa plaça hi ha someres
que retrien es fadrins.