Ja s’ha perduda la carta, la carta del navegar.
Nou mesos i anant per l’aigo, sense la terra trobar.
-Mariners, juguem al cent, la sort ane qui caurà.-
I la sort anà tan mala quen an el Capità tocà.
-¿Qual de voltros, mariners, a l’arbre voldrà pujar?
Dos-cents duros guanyaria i un barco per navegar.
Una fieta que tenc amb ell es podrà casar.-
Va respondre el més petit : -Som jo el que hi vui pujar.
Quan va ser a mitjan abre, mariner es posà a plorar.
-¿De què plores, mariner? ¿de què plores tan prets ja?
-Si la vista no m’engana, terra no veig blanquejar.-
Quan va esser a dalt de l’arbre, mariner es posà a cantar.
-¿De què cantes, mariner? ¿de què cantes tan prest, ja?
-Si la vista no m’engana, terra ja veig blanquejar.
També veig una torreta amb dos coloms blancs volar;
també veig una senyora amb un rosari en sa mà.
Posem-mos així com ella i Deú mos assistirà.-
Diguent aquestes paraules, mariner caigué a la mar.
El dimoni temptador, totd’una el va anar a temptar.
A la vista de tothom, un peix el se va menjar.
S’ànima entegà a Déu i el cos a la mar salada
i es cor que sosl li quedà a la Verge Soberana.

Més informació
Recopilador

Rafel Ginard

Referència bibliogràfica

Cançoner Popular de Mallorca

Via d'incorporació

Transcripció edició

Classificació

Temes diversos

Poble

Inca

Rima

Assonant

Núm de glosa

21

Volum

IV

Altres cançons relacionades

Carabassa m’han donada,
carabassa menjaré.
Sa fia de sa donada
se casa amb un tintorer,
No et casis amb tintorer
perquè duràs ses mans brutes;
casa’t amb un velluter
i duràs bones vellutes.
No et casis amb velluter,
perquè duràs vellutons;
casa’t amb un sabater
i duràs bons retalons.
No et casis amb sabater
perquè et tirarà sa forma;
casa’t amb un escolà,
que es campanar fa bona ombra
No et casis amb escolà
perque et tirarà es batai;
casa’t amb un mariner
i duràs bons escambrais.
No et casis amb mariner
perquè jauràs tota sola,
casa’t amb un carnisser,
que te tirarà es taiant;
casa’t amb un bon bergant:
això és lo que has de mester.

Aquí enfrente hay un jardín, detrás de una liornera;
se pasean dos hermanas, Blancaflor y Filomena.
El Rey turco se pasea: se enamoró de una de ellas.
Se casó con Blancaflor, que Filomena es pequeña.
Al cabo de siete meses, el Rey turco fue a la guerra.
No se fue a la guerra, no; se fue a casa de su suegra.
-Buenos días, buen cuñado. –Buenos días, buena suegra.
-De parte de Blancaflor, que me lleve Filomena.
-Eso sí que no lo haría, eso sí que no lo haré.
-Yo tan bien la trataré como hija mía y vuestra.-
A las cuatro de la tarde, se presentó Filomena,
con un vestido blanco y zapatitos de seda.
Ya la sube en el caballo y se la llevó a su tierra.
A la mitad del camino, el demonio ya lo tenta.
-Si me tenta o no me tenta, no me deja de tentar.
Ahora que tengo ocasión, no la dejaré escapar.-
Ya la baja del caballo, la puso de peña en peña:
-Aquí te saco los ojos, los ojitos y la lengua.-

Por allí pasó un pastor, San Juan Bautista lo era.
Con palabras muy comunas, le pidió papel y tinta.
-El papel sí que lo tengo, pero tinta no me queda.
-La tinta la sacaré de la sangre de mis venas.
Toma, pastor, esta carta, y llevátela a mi tierra,
entrégala a Blancaflor de parte de Filomena.-
Cuando llega a Palacio, a Blancaflor se la entrega.
Al ver lo que le decía, cayó desmayada en tierra.
Turco llegó a Palacio y enseguida pidió dena.
-Dime que habrá de cenar. –Hoy tengo una rica cena.
-¡Jesús, qué carne tan dulce! ¡Jesús, que carne tan buena!
-Más dulces son los suspiros de mi hermana Filomena,
que está solita en el bosque deshonrada, muda y ciega.
Las madres que tengáis hijas, casadlas a vuestra tierra.
Ya veis lo que está pasando a mi hermana Filomena:
la han dejado en el campo deshonrada, muda y ciega.

Jo no som com es camins,
que se deixen trepitjar;
bona som jo per donar
cap vantatge an es fadrins!

Mallorca Oral - tradicionari-de-mallorca

Tradicionari de Mallorca

Mallorca Oral - arxiu-oral-de-mallorca

Arxiu Oral de Mallorca