Ja s’ha perduda la carta, la carta del navegar.
Nou mesos i anant per l’aigo, sense la terra trobar.
-Mariners, juguem al cent, la sort ane qui caurà.-
I la sort anà tan mala quen an el Capità tocà.
-¿Qual de voltros, mariners, a l’arbre voldrà pujar?
Dos-cents duros guanyaria i un barco per navegar.
Una fieta que tenc amb ell es podrà casar.-
Va respondre el més petit : -Som jo el que hi vui pujar.
Quan va ser a mitjan abre, mariner es posà a plorar.
-¿De què plores, mariner? ¿de què plores tan prets ja?
-Si la vista no m’engana, terra no veig blanquejar.-
Quan va esser a dalt de l’arbre, mariner es posà a cantar.
-¿De què cantes, mariner? ¿de què cantes tan prest, ja?
-Si la vista no m’engana, terra ja veig blanquejar.
També veig una torreta amb dos coloms blancs volar;
també veig una senyora amb un rosari en sa mà.
Posem-mos així com ella i Deú mos assistirà.-
Diguent aquestes paraules, mariner caigué a la mar.
El dimoni temptador, totd’una el va anar a temptar.
A la vista de tothom, un peix el se va menjar.
S’ànima entegà a Déu i el cos a la mar salada
i es cor que sosl li quedà a la Verge Soberana.

Més informació
Recopilador

Rafel Ginard

Referència bibliogràfica

Cançoner Popular de Mallorca

Via d'incorporació

Transcripció edició

Classificació

Temes diversos

Poble

Inca

Rima

Assonant

Núm de glosa

21

Volum

IV

Altres cançons relacionades

N’Amèlia està malalta, N’Amèlia filla del Rei.
Van a veure-la los Comtes i tota la reial gent.
La consolen i la planyen, però ningú sap el meu mal,
ni el metge qui la visita, qui és comte conventual.
-¿Quin mal té la meva filla, quin mal se n’hi haurà preS?
-El mal que jo tenc, mumare, ja fa estona que el sabeu:
amb un ouet que me dàreu emmetzinada m’haveu!
-No parleu així, ma filla, ¿no veis que us condemnareu?
Confessau-vos bé, ma filla, i los sagramnets rebreu.
Com estareu combregada, testament arreglareu;
farem venir un notari, veiam què me deixareu!
-Del testament que jo faça, molt poc vos n’alegrareu:
set ciutats jo tenc dins França, mumare, vos les sabeu,
i ne deix tres an els pobres, pobres, per amor de Déu.
I en deix dues a Don Carlos que n’és cosí germà meu.
I la resta per l’església que else diguen davant Déu. (sic)
-La corona d’or, ma fia, ¿ane qui la deixareu?
-La corona d’or, mumare, deix a la Mare de Déu.
-Cordoncillo d’or, ma fia, ¿ane qui lo deixareu?
-Cordoncillo d’or, mumare, deix a l’arbre de la creu.
-Les faldetes d’or, ma fia, ¿ane qui les deixareu?
-Les faldetes d’or, mumare, a mi les me posareu.
-I a mi, la meva fia, a mi, ¿què me deixareu?
-Vós, qui m’heu emmetzinada, trob que res vos mereixeu.
Però vos deix els rosaris, perquè, en lleure, los passeu.

-¡Ay, pastor, si vas al campo, recorriendo tu hacienda,
mis pensamientos me dicen: vuelve a tu casa y no duermas,
y encontrarás tu mujer que con un galán se acuesta.-
Con la silla en el caballo y adelante la escopeta
para ser más pronto a casa me fui por una vereda.
Y encontré puerta cerrada y la ventana abierta.
Por no ser tan conocido, entré por una ventana,
y encontré una luz sola en una pequeña sala.
Recorrí la habitación para ver donde se hallaba.
La encontré con un galán que los dos durmiendo estaban.
Y al galán sin temer le di siete puñaladas.
La sangre que derramó atraviesa tres colchones
y llena toda la sala. –Despiértate, falsa, ingrata!
¡despiértate, deshonesta! Di, ¿qué te faltó a mi casa,
que fuiste tan deshonesta? ¿Te ha faltado pan y vino,
dinero cuando quisistes?
¿Te ha faltado mi persona? ¿Por qué no me lo dijistes?
-Jesús mío, Jesucristo, Dios y hombre verdadeo;
rayo del cielo me parta, marido, si más te ofendo.
-Ya puedes rezar un Credo, que vais a morir los dos.-
El galán murió a la una, la infame murió a las dos.
-¿De qué me sirve tener en el campo un buen ganado,
si soy un pobre vasallo de una infame mujer?

Si carta no t’he enviada,
no és que haja plant es paper:
he volgut sebre, primer,
si estàs d’altri enamorada.

Mallorca Oral - tradicionari-de-mallorca

Tradicionari de Mallorca

Mallorca Oral - arxiu-oral-de-mallorca

Arxiu Oral de Mallorca