-Oh, quin bé, tan lliberal,
en el teu cor vaig posar!
I ara vénc a reparar
si me resultarà mal.
Si me resultarà mal,
vaig reparant, cada dia,
perque, mirai de ma vida,
si m’anau amb traidoria,
jo vaig amb so cor lleial.
Se veurà en es tribunal
es feixet de cada qual,
després de la nostra vida,
gran compte haurem de dar a Déu!
Però lo que em sap més greu,
que em sieu desagraïda,
gustau de fre-me penar.
Es bé que us vui no té pas;
impossible és que us olividi.
-De la fruita he reparat
que no madura per mi.
-I en veritat, podré dir,
mala encletxa hauré picat!
Picava dins tal encletxa
per alcancar ton voler.
I tu tens el corazón
més fort que ningún heretge.
Si un heretge em sentís
explicar la pena mia,
en una es convertiria,
i en tu n’hi entren sis.
En sis no hi puc arribar
a donar-t’ho entenent,
perque busques fàcilment
amb la mort fer-me abraçar.
Busques amb gran diligènci’
fer-me abraçar amb la mort,
i per tu prenc paciènci’
de l’amor que jo te port.
Per l’amor que jo te port,
faç d’esser obedient,
i, si em tractes malament,
davant Déu ho trobaràs.
Això ho tendràs davant Déu,
la pena que em fa passar.
¿Quina llenga exlicarà
la ingratitud del cor teu?
La ingratitud del cor teu
puja molta quantidat,
i tu no tens piedat
de los meus sospirs i plors.
De los meus sospirs i plors
los peixos del mar s’alteren.
M’admir com el cor no et feren!
De tu piedat, no plors.

Jo som segador de treta,
però no sé safalcar:
si és curt, mal d’esquena fa,
si és bo bo, m’inquieta.

La Ciutat té alta murada
i porta on desig entrar.
Som prop i arrere he tornada;
no m’hi deixen arribar.