Damunt una muntanyeta
vaig trobar un didalet;
era de Sor Tomasseta
quan se cosia es velet.
Saps que estic de costipada!
Ell casi no puc parlar!
Vaig vetlar, anit passada,
fins que em vaig anar a colgar.
Si t’embarquen, Bartomeu,
jo també ja som partida;
que sàpia fondre-hi ma vida,
no deixaré aquest cos teu.