A la Font de l’Aguiló, hi ha una guilant dama;
s’aixeca ben dematí per rentarne la bugada.
Ne passen tres cavallers i tots tres la se miraven;
llavò tornaren passar i tots tres la saludaren.
Va respondre el major: -Oh, quina guilant dama!-
Va respondre el segon: -Jo amb ella fos casada!- (sic)
Va respondre el més petit: -Seria molt mermulada!-
La sogra, que estava dalt, per la finestra escoltava.
Quan son marit vengué, sa sogra li va empeltar
un enfilai de mentides; què sé jo què embarbollà!
Ja l’agafa per un braç, la seva sogra, per l’altre,
i, amb molta de desvergonya, d’aqueix modo exclamà:
-Oh, Jesús, Catalineta, i que n’ets de delicada;
sols per un bufet o dos, dins es llit t’has retirada!
-No per un bufet o dos, sí, bufet i bufetada!
Passau vós darrere el llit i veureu la sang que raja!
-Oh, Jesús, Catalineta, ¿quin metge voldries ara?
-El metge que jo voldria és la mort i la mortaia!
-Oh, Jesús, Catalineta, ¿quin testament fareu ara?
-El testament que faré no us agradarà massa.
Tots los meus vestits de seda seran per ma germana
i lo demés que em pertany per la Verge sobirana.

Me deia, abans d’anar-hí
a començar s’escarada:
Jauràs a la regalada
fins que es sol voldrà sortir.

Per ses barraques es nius
van dies de tempestat.
Mu mare ¿no en vendrà cap,
d’apagador de calius?