El poble s’és apropiat aquest poemet; originàriament de Don Tomàs Aguiló (Vegi’s Obras en prosa y en verso de Tomás Agiuló; Palma; 1883; poesia XIV; pàg.58); i n’ha fetes algunes versions que se són escampades de cap a cap de Mallorca. N’hem recollides a Artà; a Santanyí; a Sant Llorenç; a Binissalem; a Consell; a Randa i potser a altres viles. La immortalitat obtinguda pel camí de la humilitat. ¿Podria un poeta aspirar a una més afalagadora glòria que a
reviure i esser repetit pel poble de la seva terra?
Davant poemets així; incorporats al corrent folklòric; un constata –fent un paral•lel entre la versió culta i les versions populars – quins detalls; quins matisos i quin lèxic s’adiuen amb la poderosa i aguda sensibilitat de la gent sense estudis i sense lletres. El poble gira i capgira; reforma; escapça; espenya; millora la cançó; seguint irreflexivamentel seu gust. Allò aqu e en podríem dir la tècnica de la carn i de la sang.
Encara un comprova una altra cosa: Que el poble –rialler i enjogassat com és; i amic de les notes pintoresques- sempre fou afectat de tragèdia i de mort i de tot allò que faci olor de violència i de lluita. Parlam de pau; i no obstant això; es la guerra el que interessa. ¿Què són molts de romanços sinó comprimides i intensíssimes tragèdies? Endemés del combat i la brega; el poble ama la concisió i la rapidesa; i per aquest motiu; de les cançons llargament repetides sol eliminar-ne els elements no essencials.
Fixem-nos en una tercera qüestió. El poble ens ensenya que la consonància; la mesura i el compàs són coses naturals i que a aquestes utilíssimes i severes lleis devem la creació; i sobretot la conservació i propagació; del “Cançoner”. El “Cançoner és una apologia de les regles; quie endiuen retòriques o artificials; però que brollen de l’entranya mateixa del versos. Sense els versos; simètricament tallats; i sense la rima o l’assonància; el Cançoner; no hauria existit; i si hagués existit; no hauria pervingut fins a nosaltres per tradició oral. (Això de la” tra-
dició oral” és un fet importantíssim. Ens ha conservat l’idioma. Ha assaonat; durant segles; lanostra gent amb el llecor de l’agre de la terra. Ens ha tramès centenars de melodies. Versos i música; germans ben avinguts.) A veure en l’actualitat qui s’afica a la memòria alguna de les produccions dels poetes que escriuen en estil escambuixat i en versos a lloure! De l’actual cuina poètica; gairebé ningú no en tasta els productes que s’hi elaboren.
Una altra observació. Tant o més que la rima i la mesura sil•làbica; la música ajuda ajuda a la memòria. Els versos; amb música; s’hi encallen profundament . Les canços nasqueren cantant; i cantant se són conservades.El poble; amb instint infal•lible; ha associat la música a les seves cançons. I d’aquesta manera; anant de bracet; el vers ben mesurat; la música i la rima; fixaren i salvaren el “Cançomer”; i el nostre immens poema va circular de boca en boca; molts d’anys; amb les màximes garanties.
¿Per què “El cavaller i le pastor”; una peça tan forta; acaba amb un estibarot; en castellà baldufenc? No ho sé. Tal volta; un recitador va creure que; per allò de que era en foraster; hi sarzia un retall de fran importància. Fins i tot els nostres camperols són sensibles a la vanitat d’explicar-se en una llengua que no és la del país.
Tanmateix el motiu pot esser un altre: el desig d’acabar amb una cabriola. Com que riure’s del ball i dels sonadors. Això de barrejar lo grotesc amb lo tràgic; les rialles amb les ploralles; és ben propi de la jocosa i entremaliada muusa popular. No sap aguantar-se molt de temps amb la cara malambrosa. La bona humor fou una de les característiques de la gent humil. “Al mal temps fer-li bona cara” és una ben enginyosa recepta per aminorar el mal temps. Allò de “se riuria d’un enterro”; és perfectament aplicable a la musa popular.