Quan jo mir aquests aucells
que corren per sa llaurada,
sempre pens en aquell temps,
garrida, que et festejava.
No bebia ni menjava
i tu no em planyies gens.
I ventura que tu tens
que vàrem esser parents
i no em va voler ta mare!
Jo no t’haguera deixada
fins i tant fosses estada
per l’església publicada,
garrida, per tots es vents!

-Tu que dus s’olla d’aram,
alerta a mascarar-tè.
-Si tenen aigo a voler,
ses dones ja rentaran

No puc obrir sa caseta
que no m’enduga sa clau.
Dà memòria a N’Arnau,
de passada a Na Pereta.