A la Font d’Alquilà hi ha una guilandaina.
S’aixeca en bon matí per compondre bugada.
Mentres la componia, tres cavallers passaren.
Quan tornaren passar, tots tres s’hi aturaren.
Va començar el major: -Oh, quina guilandaina!-
I respon el segon: -¿No deu esser casada?-
Va respondre el petit: -Deixau estar la dama.
Si el seu marit ho sent, seria castigada.-
La Reina en el balcó, la feta se mirava.
Com arriba el seu marit, mala sogra l’hi contava.
I, com ella arriba a dalt, en voleu de bastonades!
Llavò la deixen fer, mig morta o mig baldada.
Se colga al cap d’un poc, trista i desconsolada.
I la sogra, el matí, a cridar-la pujava:
-Vaja, Catalineta, a passar la bugada.
-Guaitau darrere el llit, veureu la sang qui raja.
-Diguès, Catalineta, quins metges vols tu, ara.
-Els metges que jo vui, el llit i la mortaia.
-Digués, Catalineta, quins vestits vols tu ara.
-Els vestits que jo vui de la Verge del Carme.

Son Serra m’agrada,
Sa Vileta, igual.
S’al•lota més guapa
és sa de ca’n Pau.

Al•lota, si tu tenies
s’enamorat sonador,
que estaries de millor!
cada vespre ballaries!