Una borda m’arribà
que en res del mon m’alegrava:
quan departat d’ella estava,
no beia ni menjava,
mon conhort era plorà.
Vaig-me confessar, un dia,
de tot aquest malestar,
i es confés me comanà
que no la tornàs mirar,
o si no, no m’absoldria.
I jo li vaig dir que sí,
que pus mai la miraria,
en no esser que qualque dia
mos trobàssem de camí
i me fos precís dir-lí:
-La jove, tenga bon dia!-
Altra volta, jo resava,
dins l’església, amb devoció,
i ne sent una remor:
gir-me a l’altar major
i va esser ella qui entrava.
Al punt que la vaig mirar,
els uis me feren canal.
Que consider cada qual
mon cor com devia estar!
No sé com s’esdevení
que vàrem sortir plegats,
i ella em va dir: -Estimat,
¿voldríeu berenar amb mí?-
Jo, per resposta, vaig dir:
-Es confés m’ho prohibí.
Gentil flor, ja us he guanyat!-
Ella me digué: -A la fi,
ja vos don per ben provat.
Prou i masa hem festejat ;
si estau de mi enamorat,
sabeu quin és el camí.-
Pendre’l me costà trebai,
emperò vaig envestir.
Mos casàrem, i puc dir
que tots dos vàrem tenir
s’amor més forta que mai.

Com veig que te n’has d’anar
a sa Vall, que és tan enfora,
no tenc alegria una hora
ni profit em fa es menjar.

-Si m’ha sd’enganar, a la fi,
voldria que m’ho diguesses
i el teu cos regoneguesses
es càstig que pot tenir.
Nostro Senyor el te pot dar.
Pots fer comptes que serà
que l avida et llevarà,
si tu m’enganes a mi.
Si tu m’enganes a mi,
que et vull tant de bé, estimada,
una vida desolada
pots fer comptes que tendré,
hermós, polit clsveller,
oh, flor de garanyoner,
oh, brot de murta florida!
Ja se va acabant ma vida
per voler an el teu cos bé.
Ma vida s’acabarà:
farè el joc de l’ermità,
jo cercaré una ermita
i així, al manco, no veuré
persona ane qui vui bé,
que un altre se n’aprofita.