La jove, si estau cansada,
¿voleu que no ballem pus?
La roba que duis posada,
par que sia tavellada
de ses mans del Bon Jesús.

Venia de Santanyí,
amb una fosca revolta,
p’es camí me varen dir:
-Andreu, Na Roseta és morta!-
No sé si ho feien a posta
o per dar-me més tristor:
uns me deien que era morta,
altres que estava millor.
I jo, per sebre-ho més cert,
me’n vaig anar a ca sa tia:
-Tia, ¿què fa sa cosina?
-Diuen que se vol morir!-
Quan de ca seva sortia,
vaig trobar el senyor doctor:
-Senyor doctor, ¿què li troba?
-No la trob massa millor.-
amb la guiterra hi aní,
pensant la devertiria:
-Roseta, da’m alegria:
tu ja no fas cas d emi!-
En el mercat me trobava
quan tal nova em varen dar,
que la que més estimava
estava per expirar.
Crida son pare i sa mare:
-Donau-me sa mà a besar,
que és sa darrera vegada
que vos faç inquietar!-
Quan l’havien de vestir,
s’estimat li estava prop.
Va dir: -Posau-li aquest floc,
pareixerà un xerafí.-
Quan la treien de sa cambra,
cantaven es capellans;
son pare i es seus germans
rebentaven de penar.
Quan la treien de ca seva,
sa música va tocar.
S’estimat l’acompanyava
i s’esclata de plorar.
Sa mareta va darrere
i no deixa es mocador:
-Adiós, Roseta meva,
tu ja no seràs pus meva
sinó de Nostro Senyor!-
Els quatre que la portaven
a la seva sepultura,
era cosa de tristura:
tots quatre la festejaven!
Quatre eren qui la portaven;
tots duien capa de dol.
Se n’anaven a sa mare:
-Nostro Senyor vos consol!
De Na Roseta que és morta,
si la gent se n’aconhorta,
vós i jo durem es dol!-
Quatre eren qui la portaven
i quatre qui feien llum
i, d’es vuit, n’hi havia un
qui els seus uis mai s’eixugaven.
El qui més bé la volta,
no la gosava enterrar:
la volia contemplar
com Sant Josep i Maria.
Quan va esser a dins sa tomba,
sos cabeis tornaren d’or.
Conten que s’arrepentiren
tots els cors dels pecadors.

Jo vaig anar an es Racó
a tondre sa Mascarella:
la vaig tondre de filera,
de gra d’ordi i miraió.