Qui festeja d’amagat
mereix una punyalada;
a mi no la m’han pegada
perque no m’hi han trobat.

-¿No heu sentit anomenar
ses penyes de Lluc-Amet?
Mirau En Miquel Mutet
la mort a on el cità!
Com tancava es portelló,
va dir: -Adiós, numare!-
perque el jove se pensava
tornar veure Llucmajor.
Se n’anava tot corrents
diguhent: -Es carro m’espera!-
Varen fer un jurament
de no tornar a tal pesquera.
Son pare , cridant, va dir:
-Miquel, sa corda he amollada!
-No hàgeu ànsia, mon pare,
no passeu pena per mi!-
I al mateix moment sentí
el seu cos qui davallava,
i de tant en tant deixava
carn i ossos p’es camí.
De dos-cents cinquanta pams,
rodolà En Miquel Mutet,
i En Juan Galianet
qui invocava tots es sants!
Els seus amics varen dir:
-Hem d eveure si el pujam,
i si noltros hi quedam,
ho paga enterrar-mos-hí.-
Va respondre En Miquel Gri:
-Vaja si mos hi tiram,
i ajuda li donam:
vui per tu, demà per mi!-
Com el tengueren a dalt,
que el jutge el va reconèixer,
diu: -D’una mort com aqueixa,
Déu ne guard a cada qual!-
Llavò es saig va demanar
un favor de la part seva:
de passar-lo per ca-seva,
i sa mareta el veurà.
No l’hi deixaren tocar,
però quedà aconhortada,
perquees seu fii no deixava
es seus ossos per la mar.

Es meu enteniment va
com s’aigo per una teula.
¿Saps què em 'gradaria veure?
Es teu cor damunt sa mà.