Es dia que se va ajeure,
es metge hi va anar es matí.
El va polsar i va dir:
-M’engana si tu ho pots treure!-
Aquí respongué sa mare:
-Que muira, si Déu ho vol!-
I se va vestir de dol
i no l’ha deixat encara.
Ella va anar a sa veinada
a demanar de consei:
-Com veig que no té remei,
m’és precís ’ver-hi d’anar.-
A dins sa casa va entrar,
i hi havia molta gent;
no lo hi deixaren mirar.
La jove se va quedar
molt trista i desconsolada.
Ella no està aconhortada,
encara hi volgué tornar.
Va dir: -Deixau-me passar,
que és sa darrera vegada!-
Com per la casa va entrar,
que va veure tanta gent,
demanà a lo continent
què era lo seu menjar.
Li digueren “un congret”.
Déu ho sap, això és secret
sa pena que ella passava.
Dins l’estudi se’n va entrar,
qui diu: -Compare, ¿que jeu?-
I ell, com a servent de Déu,
resposta li va tornar.
I li va dir: -Comareta,
de tot me trob arrendit.-
Ell plorava disn es llit
i ella, sudavant, dreta.
No sé si ho feia per dol:
amb so doblec d’es llençol
sa cara se va tapar.
-Compare, ¿que vos faç por,
que sa cara vos tapau?
-No, però em causau un clau
que em travessa lo meu cor.
Heu de tenir en memòri’
de lo que hem tractat jo i vós.
-Comparet meu, adiós!
-Da’m de la teva memòri’
paraula, i me n’aniré
i, si puc, t’estojaré
una cadira a la glòri’.-
Per dar an es seu cor conhort,
an es metge se’n va anar:
-Es meu compare, ¿què fa?
-Res no li puc ordenar:
d’aquí a’s vespre serà mort!
Com va sentir ses campanes
tocar per un combregar,
va dir: -Es compare serà,
cotonet de mes entranyes!
A dins es vas del Roser,
està enterrat es compare.
Jo he comanat a mumare
que m’hi han d’enterrar també.
Jo voldria en vida i mort
porer estar sempre plegats.
I així les ne prengués
als qui estan enamorats!
Narratives
Llucmajor
Assonant
La gent de veinat s’acosta
i me diu: -Quan vos casau?-
i jo los faç de resposta:
-Feis es comptes a ca vostra,
i, si vos n’anau, tancau
fort i duis-vos ne sa clau,
que el temps mala ombra demostra.
Com me vaig enamorar
de sa teva galania,
era jove, i no sabia
què cosa era festejar.
Perdudes, les hem perdudes, les cartes del navegar;
anam nou mesos per l’aigo, sense mai terra encontrar.
Acabats los comestibles que dúiem aparellats,
tractàrem de treure busca qual havíem de menjar.
La sort ne va esser tan mala que an es patró va tocar.
Respongué el capità, que si algun n’hi hagués,
guanyaria els seus diners si alt l’arbre volgués pujar.
Respongué el més petit: -Senyor, jo hi pujaria...
-T’entregaré dos-cents duros i barco per navegar.-
Quan va esser enmig de l’arbre, el minyó es posà a plorar.
-¿De què plores, minyonet? ¿de què plores ara ja?
T’entregaré dos-cents duros i barco per navegar.-
Quant va esser d’alt l’arbre mestre, el minyó es posí (sic) a cantar.
-¿Per què cantes, minyonet? ¿per què cantes ara ja?
-Si la vista no m’engana, la terra veig blanquejar
i una torre molt alta i dos colomins volar.
També veig dues senyores amb un rosari en sa mà.-
Mentres deia estes paraules, el minyó caigué dins la mar.
El dimoni, tan superbo, enseguida lo temptà.
-Marineret, ¿què me dones, jo te trauria de l’aigo?
-T’entregaré la nau meva carregada d’or i plata.
-Jo no vui la vostra nau, ni vui or, ni tampoc plata.
Lo que vui en morir-tè… m’entregaràs la teva ànima.
-L’anima l’entreg a Déu, el cos a la mar salada,
i la resta que se queda a la Verge sobirana.