Com veig que del vostro cos
no n’hauré cosa ninguna!
Som perseguit de Fortuna
com un enterro de plors.

-Bondat, bondat, ma senyora; sopa i colga’t dejorn.
Jo me’n vaig a la caçada; fins demà vespre no torn.-
Ella sopa i se colga; fa lo que el seu marit diu.
Com va ser dins la cambreta, a la porta sent toquiu.
-¿Qui és que toca a la porta que no me deixa dormir?
-Senyora, soy D. Francisco qui la vengo a divertir.
-Yo no quiero los criados, només que te quiero a ti.-
Debaixà en faldeta blanca i sabateta xoquí.
Mentres dobria la porta, li va apagar el candelí.
-Don Francisco, Don Francisco, no ho solia fer així.-
L’agafa per la mà blanca, dins la cambra la dugué.
Com foren a mitja nit, D. Francisco sospirava:
-¿De què sospires, Francisco?, ¿de què sospires de mi?
-Ara estava pensando los infants de qui seran.
-Vostros, vostros, Don Francisco, vostè que els estima tant.
-Ara n ’estava pensando de què els haurem de vestir.
-D’una vestidura blanca forrada de gambosí.
Sa primera arcabussada la va ferir en es cap.
I li diu: -Sebastiana, d’aquesta et recordaràs.-
La segona arcabussada la va ferir a ses costelles.
I li diu: -Sebastiana, aquestes són ses més belles!-
La tercera arcabussada, el minyonet va plorar.
I li diu: -Calla, fii meu; ton pare mos vol matar,
però, com se morirà, rebrà un gros càstig de Déu.

Sa donadora de beure
d’es lloc de Son Macià
és com la Verge d’Artà,
que té color de bellveure.