A la Font d’Alquilà hi ha una guilandaina.
S’aixeca en bon matí per compondre bugada.
Mentres la componia, tres cavallers passaren.
Quan tornaren passar, tots tres s’hi aturaren.
Va començar el major: -Oh, quina guilandaina!-
I respon el segon: -¿No deu esser casada?-
Va respondre el petit: -Deixau estar la dama.
Si el seu marit ho sent, seria castigada.-
La Reina en el balcó, la feta se mirava.
Com arriba el seu marit, mala sogra l’hi contava.
I, com ella arriba a dalt, en voleu de bastonades!
Llavò la deixen fer, mig morta o mig baldada.
Se colga al cap d’un poc, trista i desconsolada.
I la sogra, el matí, a cridar-la pujava:
-Vaja, Catalineta, a passar la bugada.
-Guaitau darrere el llit, veureu la sang qui raja.
-Diguès, Catalineta, quins metges vols tu, ara.
-Els metges que jo vui, el llit i la mortaia.
-Digués, Catalineta, quins vestits vols tu ara.
-Els vestits que jo vui de la Verge del Carme.

¿On eres, tu qui no anaves
a missa ni a cap sermó
ni a sa comunió
que feien aquells sants Pares?

Jesús del cel vertader,
espòs de l’ànima mia,
Vós sabeu que jo voldria
el cel com me moriré.