-Oh, quin bé, tan lliberal,
en el teu cor vaig posar!
I ara vénc a reparar
si me resultarà mal.
Si me resultarà mal,
vaig reparant, cada dia,
perque, mirai de ma vida,
si m’anau amb traidoria,
jo vaig amb so cor lleial.
Se veurà en es tribunal
es feixet de cada qual,
després de la nostra vida,
gran compte haurem de dar a Déu!
Però lo que em sap més greu,
que em sieu desagraïda,
gustau de fre-me penar.
Es bé que us vui no té pas;
impossible és que us olividi.
-De la fruita he reparat
que no madura per mi.
-I en veritat, podré dir,
mala encletxa hauré picat!
Picava dins tal encletxa
per alcancar ton voler.
I tu tens el corazón
més fort que ningún heretge.
Si un heretge em sentís
explicar la pena mia,
en una es convertiria,
i en tu n’hi entren sis.
En sis no hi puc arribar
a donar-t’ho entenent,
perque busques fàcilment
amb la mort fer-me abraçar.
Busques amb gran diligènci’
fer-me abraçar amb la mort,
i per tu prenc paciènci’
de l’amor que jo te port.
Per l’amor que jo te port,
faç d’esser obedient,
i, si em tractes malament,
davant Déu ho trobaràs.
Això ho tendràs davant Déu,
la pena que em fa passar.
¿Quina llenga exlicarà
la ingratitud del cor teu?
La ingratitud del cor teu
puja molta quantidat,
i tu no tens piedat
de los meus sospirs i plors.
De los meus sospirs i plors
los peixos del mar s’alteren.
M’admir com el cor no et feren!
De tu piedat, no plors.

A Son Alegre hi fa vent
qui ses teules arrabassa,
i jo quant el sent qui passa
no n’estic massa content.

Va esser el primer comandant
de la terra i d ela glòri’.
De bon cor, deman memòri’
per compondre una històri’,
referent a un matrimoni
que, en cinc anys de possessori,
no tengueren cap`infant.
Al poble de Mataró,
un matrimoni hi havia
qui just de renda tenia
cinc duros per cada dia;
campaven de lo millor .
I en cinc anys, el Salvador
no los dà cap fii ni fia.
Treguet (sic) de cinc anys passats,
que Déu del cel no els en dava,
s’homo a sa dona pegava
per mals pensaments formats.
Visqueren desconcordats
una llarga temporada.
Sa dona se molestava
d’ets insultos que sofria,
i v afer promesa un dia
que un duro repartiria
an es pobres de la vila
si Déu infants los donava.
S’any que va tenir davant,
Déu una nina los dà,
i s’homo content va estar,
perque, sense ponderar.
pareixia un diamant.
I, ja des d’aquell instant,
sa unió varen formar.
Quatre anys tenia només,
l’enviaven a costura
de lletra i brodadura
i perque s’intruïgués.
Així ho fan es cavallers.
Noltros, pobres jornalers,
else llogam de porquers,
per la necessitat pura.
Quan es deu anys ja tengué,
que ella instruïda estava,
i un escrit l’expressava,
germans meus, de lo més bé,
tot brodat sabia fer
i ja res l’embarassava.
Aquest matrimoni estava,
com he dit, de lo més bé,
tenguent criada i cotxer
per servitud de la casa.
I ells feien tanta vasa
com es primer cavaller.
Es cotxer va tenir medi
amb sa bona parleria,
i obligació tenia
d’acompanyar aquella nina,
cada dia, an es col•legi.
De tant de tractar plegats,
sa fia amb so cotxer,
se posaren un gran bé
com si ja fossen casats.
Com estaven departats,
no sabien què passava,
que s’amor los turmentava,
estant massa enamorats.
(-Perque fer feina no puc,
me dedic a fer cançons-)
En cinc anys de relacions,
son pare no s’era temut.
Un dia, dematinet,
antes del dia trencar,
es senyor se va aixecar
i es cotxer va anar a cridar,
i, quan davant ell va estar,
li va dir: -Ja pots cobrar
sa quantidat que te dec.
I des d’ara te promet
que aquí no hi tornes entrar.
-A la vista està la prova-
digué es cotxer amb veu de dol-;
veig que vostè no me vol
perque som de casa pobra.
I si som de casa pobra,
som honrat, ja ho sap, senyor.
-Sí, cotxer, tu tens raó,
però perdria s’honor
si et das sa fia per dona.-
Es cotxer va baixar es cap
i pren camí i ja és partit.
Com sortia pega un crit,
diguent: -Oh, ramell florit,
ton pare avui m’ha engegat!
Si és que em tengues voluntat,
de tu n’esper un escrit.
-Malcriada i atrevida-
son pare aquí li digué-
dins un cuarto et tancaré,
no sortiràs pel carrer
es temps de la teva vida!
I estaràs prohibida
de visites fer-te fer.
-Mon pare, em poreu tancar,
perque em sou superior.
Jo a vós vos he de matar
i mumare cobrarà,
per igual part, racció.-
Es senyor, per sa criada,
li enviava es menjar,
però ella res tastà,
veient que havia d’estar
de la seva amor apartada.
Quan va fer una setmana,
’naren a visitar-lè.
Quan en es cuarto va esser,
li va dir amb bona fe:
-Venim per amollar-tè
si vols esser ben criada.-
Ella respongué aviada:
-Si volíeu es cotxer,
fos amb mi el meu marit.
I si no el voleu, vos dic
que poreu esser partit;
si no, lo que vos he dit,
si no fugiu, ho faré.-
Aquí tornaren tancar,
diu, per segona vegada.
I a son pare i a sa mare
sa pena los roegava,
que res porien menjar,
només de considerar
que Jesús los envià
sa fia tan mal criada.