Bona nit, Verge Maria:
la meva ànima us coman;
per aquell amor tan gran,
que el dimoni no m’engan,
vós diré una Avemaria.

Amb tu me vaig apuntar
es primer punt de s’amor,
resolt a no mudar-ló
tant com el món durarà.
I, si arrib a penetrar
que me vulguis enganar,
sa pena me bastarà
per morir-me de tristor.

Jo m’aixec dematinet, dematinet, punta d’auba;
pos la sella an el cavall i la pistola a la banda.
Ja me’n vaig a passejar per una cota solana;
vaig encontrar un amic, un amic de confiança.
-Amic meu, ¿no me diríeu per qui toquen les campanes?
-Amic meu, jo us ho diré: per la vostra enamorada.
-Senyor, ¿com pot esser això? Fa un quart que l’he deixada!-
Gir el cavall en redó, de cap a l’enamorada.
Quan entr en el seu carrer, veig la porta mig tancada;
el baül forrat de dol, la casa que tristejava.
Me’n puig per l’escala amunt, com si hagués estat de casa.
Quan vaig esser al replà, la vaig veure esmortaiada,
cosida i enflocada, a nivell de soterrar.
M’agenoi a los seus peus, perdó li vaig demanar.
M’ha pegada l’enyorança.
Partesc com un ca llebrer. S’és morta l’enamorada,
ai de mi, com ho faré! El meu cor amb tal maganya
d’aquell dia romangué, que, antes d’esser enterrada,
jo també, me moriré. És morta l’enamorada,
jo a s’enterro no hi ’niré;
portau-me an el fossar, enterrau-me a mi també.