L’any coranta, mai no torns
a dins Mallorca a reina,
que mos varen escurar
de ses sales ets urons.
L’any coronta-sis, ingrat,
l’any cinquanta n’és dels mals;
passaren comptes iguals
i el ploure va estar privat.
El pobre desgraciat,
ja pot estar preparat
per tornar rebre un encalç.
A lo punt que el març vengué,
que entraven ses faves tendres,
n’hi havia, de llanternes!
i no eren de paper!
Eren de dijunis fer:
tots es dies queien bé,
tant dissabtes com divendres.
L’any coronta-sis va entrar
una trista primavera;
no varen pelar cap era,
es rics no feren garbera
ni parlaren de segar
ni tampoc de formatear,
perque es bestiar mort era.
Ja ho dirà el qui serà viu
lo que patiren els pobres,
que vivien de garroves
per porer arribar a s’estiu.
Pa de xeia no menjaven
sacerdots ni cavallers;
an es malalts i no més,
per orde d’es metge, en daven.
Los minyons eren de plànyer
de tanta fam com patien,
i ses maretes vivien
de biscuit de la muntanya.
Gener, febrer, març, abril,
molt poc trebai se corria,
i el pobre qui no tenia
es jornal de cada dia,
estava molt intranquil.
Enguany, no és any de roïssos,
perque tot ho trobam bo:
de majors barbes que jo
van p’es camp cercant coliseos.
Es Rector parteix garroves
sense tenir garrovers,
i d’es blat ha fet doblers
per donar menjar an es pobres.
A Mancor, s’any de sa fam,
s’aplegaven a quadrilles,
i quan no trobaven figues,
pegaven an es brancam.
A Mancor, s’any de sa fam,
saps que jugaven de brut!
Ell bullien es brancam
i se beien es suc!
A devers Sant Salvador,
ja corrien en es cós:
els pobres arrendadors
anaven an es senyors:
-Enguany no puc pagar-ló.
-L’any qui ve estaràs més mal,
qui em deuràs dues anyades,
i fins que els hauràs pagades
no estaràs a lo cabal.

Diguem tots: Alabat sia
el Santíssim Sagrament!
En qualsevol cosa sia,
posem-hi s’enteniment.
Si sa madona es contenta
noltros cantem aquí,
ha de respondre i dir:
“Sia alabat per a sempre”.
Sant Macià,
portava dues xades,
per esfondrar los forns
que no hi couen panades.
Deixem lo dol, deixem lo dol,
Deixem lo dol, deixem lo dol,
cantem amb alegria,
i anirem a dar
los pascos a Maria.
Al•leluia, al•leluia!
Si no heu fetes panades,
coques ni flavors ni pa,
donau-mos per refrescar,
no haurem vengut de bades.
Sa comparsa és arribada
en nom de l’Esperit Sant
i vos demanam cantant
un rubiol o panada.
Ara, con som arribats,
en aquest portal ausent, (sic)
diguem tots: Alabat sia
el Santíssim Sagrament!
Lo Santíssim Sagrament
sempre lo hem d’alabar,
perquè és ell que ens ha de dar
memòria i enteniment.
Memòria i enteniment
per agradar al Senyor,
per agrair el favor
an aqueixa bona gent.
An aqueixa bona gent
que mos ha dat sa panada,
an aqueixa gent honrada
que mos ha fet tan contents.
Les tres Maries anaren
el cos de Cristo a robar
i pel camí consultaren
sa pedra anar a alçar.
Sa pedra anar a alçar
i un àngel hi hem trobat
mostra duita (sic) nova certa
que Déu ha ressuscitat.
Anem a Betlem,
Betlem és casa santa,
a on és Jesús
que amb alegria canta.
Deixem lo dol, deixem lo dol!

Ja som a mitjan setmana
i lo meu bé no és vengut.
¿Que no deu tenir salut,
o de veure’m no té gana?