M’és seguit d’un temps ençà
una passada de negres:
en sentir es nom d’hortolà,
ja em fuig sa talent d’es pebres.
Noningú! fii de ta mare!
Has de sebre jo qui som!
Deixa fer, batua el món,
que la m’has de pagar cara!
Es sord Mulet escoltava
sa musica de Llubí,
i es cego Monjo va dir :
-Jo l’he vista dematí
damunt es puig, qui marxava.