Com veig que me n’he d’anar
d’es teu portal, molinera,
es peus me tornen arrere,
més envant no puc passar.

Es qui no se cansa, alcança
i viu amb opinió.
¿Vós que no sabeu, amor,
que després d’una maror
sol venir una bonança?

Sa veritat la dic tota,
voldria que Déu ho fes:
lo que menjaré, caigués,
fii meu, dins sa teva boca.