Sa Font de s’Enguilandó, hi ha una enguilandama.
S’aixeca dematí per compondre bugada.
Passaren los tres reis, tots tres la se miraren.
Tornaren a passar. Tots tres la saludaren.
Quan tornaren passar, li feren capellada
i el primer va dir: -Oh, quina enguilandana!-
Va respondre el segon: -Amb ella fos casada! (sic)
I el tercer va dir: -Saps que és de mermulada!-
La sogra estava a dalt, que tot ho escoltava.
L’agafa per un braç, bufets i bufetades.
-Vamos, Catalineta, ¿quin metge vols tu ara?
-El metge que vui jo, la mort i la mortaia.
-Vamos, Catalineta, ¿quin testament fas ara>?
-El testament que jo faig, no vos ’gradarà gaire.
El meu vestit de seda, per les meves criades.
El meu vestit de vellut, per les meves germanes.
El vestit que duc damunt, por la Virgen del Carmen.

Tenc d’anar a matances
a cal tio Toni
que han mort un dimoni
carregat de banyes.

En teniu i no me’n dau;
per això vos diré “crica”,
perque vós, a mica a mica,
tot lo món acontentau.