Hi havia un ermità
que lluny de Ciutat vivia:
uns diuen devers Artà
i altres a Santa Maria.
Lo cert és, per no errar,
que Ciutat no coneixia.

En es Barracar a sa punta
hi festegen dos senyors,
guapos i rossos tots dos.
Ja n’escamparan, de murta!

T’ets avanat per aquí
que, en sentir-te, m’aixecava,
i jo per color rallava
com a ton costat estava,
per no fer-te empegueir.